► La primera, teixir aliances intel·ligents amb Àsia.
La Xina serà un inversor industrial crucial per a Europa però cal garantir que les inversions aniran acompanyades de transferència de coneixement, exactament el mateix que van exigir en el passat a les inversions europees fetes a Xina. Aquesta relació ha de ser equilibrada i basada en regles clares.

► La segona condició és reforçar el mercat únic europeu.
Aquest és el principal actiu que disposa la UE i que encara no hem sabut aprofitar. Davant de gegants com Estats Units i la Xina, Europa ha d’actuar com una sola veu. Un mercat unificat de 450 milions de ciutadans permetria escalar produccions, estalviar costos i augmentar la competitivitat. L’FMI calcula que les traves al mercat interior europeu equialen a una aranzels del 45%. Per això, cal eliminar barreres internes, harmonitzar normatives i millorar la mobilitat del talent i de la inversió.

► La tercera condició és tenir preus energètics competitius.
Els costos energètics a Europa segueixen sent superiors als nord-americans. Tot i que la Península Ibèrica ha fet avenços amb renovables, cal continuar apostant per l’energia neta i assequible i per les interconnexions europees. Amb energia cara, no hi ha indústria viable.

► La quarta és augmentar la inversió en R+D i escalar projectes d’innovació empresarial.
Alemanya dedica més del 3% del seu PIB a R+D, mentre que la mitjana europea se situa al voltant del 2,3%, lluny encara del que dediquen els Estats Units. Sense recerca aplicada, no hi haurà autonomia tecnològica.

També cal protecció intel·ligent. Si els Estats Units dificulten l’entrada al seu mercat de productes asiàtics, Europa podria convertir-se en la sortida natural d’aquesta producció, posant en perill la indústria europea. Cal estar preparats per respondre amb aranzels (com s’ha fet amb els cotxes elèctris) o amb controls ambientals i tècnics.

Una Europa oberta no pot ser una Europa ingènua. La batalla comercial no estarà als Estats Units, amb qui la UE només exporta el 8,2% de les seves compres, sinó amb la Xina, a la qual li comprem el 21% de les importacions totals.

A més, els productes més importants de la Xina són d’alt contingut tecnològic: equips de telecomunicacions, màquines i aparells elèctrics i màquines automàtiques de processament de dades.

En definitiva, Europa ha de decidir si vol ser una potència industrial o una simple plataforma de consum. Catalunya, com a regió amb vocació productiva i empenta històrica, pot ser clau en aquest redisseny estratègic. Però el temps juga en contra. Reindustrialitzar no és una opció per a Europa, és condició necessària en la nova era geopolítica per no caure en la irrellevància.