Colum McCann, la forma d’encaixar la confusió del món

Va aparcar el periodisme, però no pas la bicicleta. El 1986 va decidir emigrar als Estats Units (des d’aleshores encara hi viu, a Nova York). Va treballar en un camp de golf i va fer de taxista i després, durant dos anys, va pedalar al llarg de 12.000 quilòmetres a través del país, per «eixamplar els pulmons emocionals». Va conviure amb els membres d’una tribu índia a Nou Mèxic i va formar part d’una comunitat ‘amish’ i també va excavar rases per lluitar contra els incendis a Idaho. Mentre estudiava, a Texas, va fer d’educador social entre joves delinqüents.

Potser li ve d’aquí (segur) la necessitat d’escoltar veus, de rebre informacions d’arreu, de penetrar fins al fons de la realitat per escriure les seves històries, una barreja ingent de notícies i anècdotes, de lectures i comentaris, d’atzars i símbols, de realitat i ficció. Un calidoscopi que és alhora una manera plausible d’entendre el món divers i també un recurs formal per fer front al caos. McCann ha repetit més d’una vegada la frase de Samuel Beckett: «Cada novel·la intenta trobar una forma d’encaixar la confusió del món». 

Quan preparava ‘En la foscor’ (Columna Edicions), un relat que combina l’època de construcció dels túnels de Nova York amb el present dels desarrelats que hi malviuen, McCann va baixar tres o quatre vegades a la foscor subterrània per viure de prop aquella misèria. I també va fer de professor d’anglès a Rússia a la recerca de material per a la seva evocació de Rudolf Nureyev. I va viatjar dos mesos a Europa per escriure sobre els refugiats gitanos.

Israel i Palestina

Quan va tenir la idea de la seva novel·la més coneguda, més traduïda i, aquests dies, més comentada, reconeix que sabia ben poca cosa d’ornitologia i quasi res del conflicte a l’Orient Mitjà. Dic ornitologia perquè els ocells tenen un paper preponderant a ‘Apeirògon’ (L’Altra Editorial) i parlo d’Israel i de Palestina perquè aquest fascinant calidoscopi (exacte, és la paraula) ens remet a la història de dos pares (un, jueu, Rami Elhanan; l’altre, palestí, Bassam Aramin) que han perdut les seves filles, assassinades a mans de l’enemic. Tots dos pertanyen al Parents Circle Family Forum, una organització que advoca per l’empatia i el mutu coneixement

 ‘Apeirògon’ neix de la trobada de McCann amb els pares de Smadar i Abir (mortes en un atemptat suïcida, la primera; la segona pel tret d’un soldat israelià), arran de les activitats de Narrative4, una entitat creada per McCann i que ell defineix com «les Naciones Unides dels joves escriptors». I d’allà, neix aquesta obra polièdrica i singular, pensada com un conte de les 1.001 nits, amb 1.001 capítols farcits de confessions, de cites d’Einstein i Freud, de fotografies, de Brancusi i Joyce, del diàleg amb els pares, d’excursos o de detalls sobre les humiliacions a Gaza i Cisjordània o la por dels jueus a sortir de casa

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

 I d’ocells que sobrevolen les fronteres o de Philippe Petit, el funàmbul que va creuar el cel entre les Torres Bessones (a la primera escena de ‘Que el món no pari de rodar’ (La Magrana), l’altre novel·la coral de McCann) i que aquí creua l’espai entre la Jerusalem àrab i la jueva, amb un colom de la pau que és a punt de fer-lo caure. «La pau», diu el novel·lista, «no es pot imposar des de dalt com des de fa dècades s’intenta fer, pressionant, sinó que ha de sortir des de baix, de diferents veus, que és com funciona un esbart d’ocells volant»

En un llibre fascinant que acaba de publicar L’Altra Editorial, McCann ofereix consells en unes ‘Cartes a un jove escriptor’. Diu que cal dir al món alguna cosa que encara no sabem i que escriure no soluciona res, «però al mateix temps no oblidis mai que escriure importa». ¿Per què? Perquè «necessitem crear allò que encara no existeix, esdevenir un fre contra la desesperació». Pensar, com afirmava Kundera, que la novel·la és allà on ningú no té la veritat i tots tenen dret a ser compresos.