Algú pinta l’escena

Ens quedem embadalits davant d’un descens vertiginós. Ja sé que és un tòpic, però amb la incorporació dels drons dirigits per una cèl·lula incorporada a la vestimenta dels esquiadors no hi ha adjectiu que s’adigui més a la velocitat (ara certament experimentada per l’espectador en tota la seva magnitud) que el que prové d’aquest vertigen. Passa també amb els salts, que és un esport que sembla plàcid (producte de la ressaca de quan el vèiem després de la nit de Cap d’Any) i que, amb les noves càmeres, esdevé una mena de viatge desconegut cap al buit.

Ens quedem embadalits, doncs, davant la velocitat i la precisió, com passa amb el (cada quatre anys) famós cúrling, aquesta pràctica ancestral (té quasi cinc-cents anys d’història) que esdevé la més curiosa de les disciplines olímpiques, no solament per la seva procedència, sinó pels detalls anecdòtics que atresora, començant pel fet que les pedres polides de granit només es fabriquen en una remota illa d’Escòcia.

Notícies relacionades

Guardiola i les professores

Callar i observar

¿Quants esports hi ha que puguin dir que tenen el certificat de naixement en una pintura de Peter Bruegel el Vell? A Paisatge d’hivern amb una trampa per a ocells, hi surten uns nois que hi juguen, desconeixedors del fet que al cap dels segles aquest divertiment s’havia de convertir en un reclam universal. Més enllà de les bromes que en fem i del fet que facin servir raspalls per tal que el cilindre xato es desplaci uns quants metres més del compte, el cúrling destaca perquè els àrbitres són quasi inexistents. Els jugadors s’ho fan sols, com qui diu, una cosa impensable en el món de l’esport professional. En aquests Jocs de Milà-Cortina, hi ha hagut una polèmica que ha creat la necessitat de controlar amb més èmfasi les partides. Els esportistes s’hi han negat, perquè, diuen, va en contra de l’esperit fundacional. Com passa, de fet, amb les partides de petanca al casals de jubilats.

El cúrling (que no deixa de ser una petanca cara i sofisticada) representa l’essència mateixa de l’esport. Vull dir que és una solemne bajanada per passar el temps. Com tots els altres. ¿Quin sentit té enlluernar-se per la jugada magistral d’un futbolista o pel joc agressiu d’un senyor (o senyora) que és capaç de col·locar una pilota en un racó precís d’un camp de tennis? Cap ni un. Tots els esports, poc o molt, són producte d’aquest afany que no és sinó una lluita contra el temps que s’escola i contra l’avorriment extrem en un combat incessant (i perdut) contra el no-res. Les regles hi són per oferir una aparença seriosa, però, a la fi, només som aquells nois que juguen sobre el gel i uns altres nois que s’ho miren mentre algú pinta l’escena.