Feijóo, en el descompte

Ho va dir Bill Clinton en la campanya presidencial de 1992 davant un George H. W. Bush que l’atacava a la desesperada, proclamant la fi del món si guanyava el demòcrata: «si un candidat apel·la a la por, i l’altre, a l’esperança, és millor que es voti per la persona que vol que la gent pensi i esperi». L’esperança versus la por, dos conceptes pesants de la política que, si quallen i aconsegueixen crear un estat d’ànim col·lectiu, fan bascular unes eleccions. Clinton i posteriorment Obama van guanyar gràcies a l’esperança i Trump ho va fer gràcies a la por, i en ambdós casos, aquestes emocions-força es van imposar a la solidesa dels arguments i els programes.

Alguna cosa semblant intenta Núñez Feijóo, tant a la desesperada com el Bush de Clinton, en el procés d’investidura que just comença i que, en les previsions, està perdut. En aquest cas no es tracta d’invertir la tendència del vot electoral, sinó de canviar el vot parlamentari per la via de crear una consciència de catàstrofe si ell no guanya la presidència. En aquests moments a Feijóo no li queden arguments, ni autoritat –ni tampoc ‘auctoritas’, atès que ni els propis li reconeixen el lideratge–, de manera que només li queda el recurs de la por. Ell o la debacle, ell o Espanya s’enfonsa, i sobre el pedestal de la por ha construït el discurs polític de les darreres setmanes. Certament no es tracta d’un recurs baladí, perquè Feijóo sap que hi ha una part del PSOE que comparteix la seva idea d’Espanya, ancorada en la concepció retrògrada que els Felipe i Guerra han liderat des del juràssic. Només amb la por, la por a l’amnistia, a Puigdemont, al català, als sediciosos, als colpistes, al drac de la Patum i al pa amb tomàquet, pot aconseguir el venerable gallec que quatre ‘tamayitos’ patriòtics li donin la presidència.

La por pot ser efectiva, i és evident que tots mantindrem l’alè fins al darrer dia de la investidura, amb seguretat en la segona votació. Però també és una arma de doble tall que, una vegada usada, degolla qui no triomfa. De fet, aquesta és la impressió que va donar la manifestació contra l’amnistia convocada pel PP i que es pot resumir en tres tristos epítets: Feijóo va desaparèixer, devorat per Ayuso; la marea dels bons espanyols contra la perfídia de l’amnistia no va existir, reduïda a una manifestació gran, però millorable, i la rebel·lió nacional contra el colpisme catalanosanchista no va aparèixer per enlloc. De fet, més aviat sembla que aquesta sensació de manifestació desinflada ha reduït considerablement el perill del transfuguisme a la investidura, perquè el recurs de la por només es pot instaurar des d’una posició de força, i Feijóo només mostra feblesa.

Notícies relacionades

L’art de perdre

Només un minut

Si els fets, doncs, van en la direcció que sembla, la investidura fallida de Feijóo serà, també, un moment catàrtic en la vida política del líder gallec, el resultat del qual només depèn de la seva capacitat de reacció. De moment, Feijóo està atrapat en el motllo que li han imposat des de Génova i que l’ha convertit en un autòmat. No és el líder d’una opció conservadora a l’estil europeu, sinó el comodí forçat de l’Espanya fosca, reaccionària i antimoderna que domina el PP de Madrid.

Podria ser una altra cosa? La resposta més instintiva ho descarta, perquè, només escoltant tota la tropa mediàtica que domina el relat de la dreta espanyola, sembla inimaginable que hi hagi vida més enllà de la caverna. Però també és un fet que hi ha una Espanya que no s’incomoda escoltant altres llengües, que no està aterrida per l’amnistia i que no té la mirada fosca dels ultramuntans. L’única supervivència que podria tenir Feijóo és la de liderar aquesta altra Espanya que pot ser ‘tory’ i alhora pot entendre que se signin els Acords de Divendres Sant amb Irlanda. Al capdavall és l’Espanya de Sémper parlant en basc al Congrés, i probablement la de molta gent que, des de posicions de dretes, no creu que l’amnistia sigui el diluvi universal. Gent de dretes i també d’esquerres, que això és el que ha sabut llegir Sánchez (amb ZP a l’orella): que la ciutadania està preparada per a l’amnistia. És a dir, està preparada per a fer el salt a una altra pantalla, malgrat les persistents trompetes de l’apocalipsi.