Investidura Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Meravellosa amnistia

Caldrà aprendre a conjugar verbs dolorosos com ara ‘cedir’, ‘transigir’ o ‘renunciar’: l’alternativa a l’amnistia és el desert d’un Govern d’extrema dreta

Puigdemont: «Les condicions no les posa qui et demana ajuda»

Aznar recolza l’acte de Feijóo contra l’amnistia: «Seré on el PP em demani»

2
Es llegeix en minuts
Meravellosa amnistia

EFE/EPA/OLIVIER HOSLET

Una de les virtuts de la irrupció d’aquest meteorit anomenat amnistia que ha impactat de ple sobre la política espanyola ha sigut la de tornar a recordar que el problema català continua existint. Perquè hi ha qui ha confós el col·lapse del procés, en mort clínica pel somieig de l’unilateralisme impossible i les baralles fratricides entre independentistes, amb la desaparició del conflicte a Catalunya. Una cosa és que no sigui ara mateix la principal prioritat de la societat catalana, una altra molt diferent és que s’hagi evaporat per sempre. D’aquí ve la fúria del PP i d’un sector del PSOE, que es van creure vencedors amb la salvatge sentència del procés, van començar a despertar amb els indults i veuen ara com l’amnistia els torna a una realitat en la qual necessàriament l’única solució possible serà una cosa semblant a un empat. Però aquesta amnistia que a l’Espanya carpetovetònica exacerba la idea prefabricada d’un Pedro Sánchez diabòlic, té també conseqüències imprevisibles en el sempre complex camp independentista. Perquè, de la mateixa forma que l’amnistia ja ha començat a ocasionar un desgast notable al PSOE de Pedro Sánchez, crucificat malgrat que encara ni tan sols ha pronunciat la paraula, l’amnistia tampoc serà gratis per a Junts, ni tan sols podent-la exhibir com un trofeu.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

La primera renúncia de Puigdemont va ser no esmentar el referèndum en la seva solemne compareixença i acceptar el marc mental de Pedro Sánchez de parlar essencialment de l’amnistia. La segona està per arribar, i consistirà a renunciar a l’amnistia com un «pagament previ per endavant» i, a tot estirar, es convertirà en un èxit simultani al de la investidura. La tercera renúncia és la més difícil, i consistirà no a renunciar a la independència, però sí a la unilateralitat. Pretendre fer ‘tabula rasa’ sense deixar la retòrica de la confrontació fora de la legalitat és una il·lusió impossible, com saben els mateixos que la promouen. Aquests dies assistim a declaracions altisonants de dirigents de Junts, que proclamen que «no renunciarem a res» i «mai abandonarem l’unilateralisme». També el PSOE deia en campanya electoral que l’amnistia era «inviable», i Sánchez sap que haurà d’empassar-se el gripau de la seva pròpia contradicció. Per això l’amnistia és meravellosa: perquè sacseja el tauler polític, i obliga els partits a entrar en una nova dimensió. L’amnistia no trencarà Espanya ni provocarà cap apocalipsi, com suggereixen Aznar i Felipe González (ara units des de les seves portes giratòries), però sí que pot trencar els vells equilibris de la transició, d’aquí ve el drama. El problema per a l’independentisme és que ha de refer i refundar el discurs del qual ha estat vivint l’última dècada i ha de trobar un nou full de ruta, aquesta vegada possible i realista. L’amnistia força tothom, dogmàtics inclosos, a conjugar nous i oblidats verbs com ‘cedir’, ‘transigir’ i fins i tot ‘renunciar’. En política no hi ha res més incòmode que moure’s i contradir-se. L’alternativa per als que volen morir amb la seva coherència sobre les esquenes és un Govern d’extrema dreta d’incalculables conseqüències.