El tabú de l’Església: el poder

Hom diu que hi ha tres pulsions humanes molt bàsiques: sexe, diners i poder. Tenir-ho en compte ens pot ajudar a entendre alguns dels reptes, conflictes, limitacions i escàndols de l’Església. L’Església té discursos i doctrina sobre el sexe i els diners. Les perspectives no són uniformes, hi ha diversitat d’interpretacions en pugna i s’hi pot estar d’acord o no. Però se’n parla.

I se’n parla en primera persona, com una realitat que té sentit, endins i enfora de l’Església. Però del poder no se’n parla en primera persona, sempre afecta els de fora, mai no és una realitat interna a l’Església. Potser per això se’n parla per dir o que és dolent o que s’hi ha d’anar molt en compte... perquè es comprova mirant fora de l’Església.

Internament, és una realitat innominada. Gairebé tabú. Perquè internament, el poder se sol encobrir amb la paraula ‘servei’. És evident que el poder pot ser un servei i viure’s com a tal, però no per això deixa de ser poder. No entendre la dinàmica i la sociologia del poder i limitar-se a parlar de servei deixa desarmats davant de la seva realitat, perquè el primer desarmament és no disposar de llenguatge.

I més tenint en compte que el poder es conjuga a l’Església de moltes maneres: servei, però també jerarquia, o el binomi autoritat-obediència, tots ells amb la seves peculiaritats diferenciades. Però, dit pel broc gros, amb un element en comú: a l’hora de parlar-ne hi ha un excés de teologia i un dèficit de ciències socials. En el món eclesial i eclesiàstic el poder existeix i s’exerceix, però no s’esmenta com a tal i, per tant, es camufla.

En no tenir consciència explícita del poder, si més no comparat amb la consciència explícita en el que pertoca al sexe i als diners, tot tendeix a reduir-se a qüestions (morals) personals. I, evidentment, aquest component sempre hi és. Però en absència d’una major consciència de la realitat del poder s’ignora que aquest és alhora posicional i relacional. I, per tant, convé preguntar-se si el comú denominador dels excessos i abusos de tota mena no és, precisament, un abús de poder, en les seves diverses versions. Poder sobre els cossos, sobre les consciències, sobre les persones com a tals; poder simbòlic, institucional, laboral, polític, social. Posicions de poder i relacions de poder, ambdues. No estic dient que això ho expliqui tot. Dic que allò a què no se li dona nom i no se’n parla no es pot veure ni identificar.

En el món eclesiàstic sovint es parla com si el poder no fos una realitat interna: en tot cas, és cosa dels laics, quan "estan en el món". Curiosament, quan a l’Església s’exerceix el poder institucional o laboral, per exemple, es veu més com un peatge o un condicionament extern i inevitable que no pas intrínsec a la seva pròpia dinàmica. Simptomàticament, la doctrina catòlica ha buscat ‒poc o molt‒ clarificar-se a si mateixa i reformular-se en diàleg (i també en confrontació) amb la psicologia i l’economia. Però, comparativament, l’Església s’ha vist molt menys a si mateixa en clau de política i de gestió. Per això tot s’acaba reduint sobretot a problemes de moral personal.

Una ceguesa problemàtica

Aquesta ceguesa davant del poder (i la gestió) serà probablement un problema greu per dur a terme les transformacions que necessita l’Església. No només serveix per a entendre coses del passat. L’Església prepara per a afrontar qüestions morals personals (sexe i diner) però no per a la gestió i el poder... que igualment ha d’exercir i exerceix en molts àmbits. En la seva formació dona elements substantius de moral sexual i de moral social. En canvi, la política i el 'management' es perceben com a colonitzadors externs, no com a reflexions i formació sobre la pròpia realitat.

Notícies relacionades

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Diferents maneres de llegir un llibre

L’herència de veure el poder (i la gestió) com una cosa aliena donarà com a resultat una creixent dificultat en molts àmbits eclesials per entendre que no hi ha missió sense institucionalització, i que no hi ha institucionalització sense poder i gestió. Que s’han d’exercir d’una manera pròpia, però s’han d’exercir. Altrament, creixeran a l’Església les tendències a tancar-se en grups autosuficients i/o a desentendre’s de les qüestions institucionals i a veure-les només com a limitació, herència o peatge.

(Per cert, si mirem el papa Francesc amb la total simpatia i suport que mereix la seva agenda reformista i transformadora, hi trobarem molta inspiració, esperança i disposició a una Església en sortida. Però veurem també que no li tremola el pols en l’exercici del poder que li correspon. No, per res.)