Desperfectes Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Encaixar i desencaixar
El procés va tapar un argument que encara és vàlid: fins i tot considerant tots els greuges –reals o imaginaris– que pugui sentir Catalunya, separar-se d’Espanya seria molt més perjudicial, amb danys irreversibles.
Els autocars per a commemorar l’11 de setembre de 1714 han circulat per l'escenografia de Catalunya en un moment d'alt risc. El descrèdit institucional generat per la pugna entre Junts i ERC, el govern zero en la Generalitat i el desconcert social s’afegeixen a negociacions opaques de cara al retorn indemne de Carles Puigdemont. Els seus seguidors ho veuen com el gran moment de l'expresident que va defugir la justícia anant-se’n a Waterloo: tornar saltant-se la judicatura espanyola i poder recuperar la Generalitat. Això serà l'efecte final si els esforços de la vicepresidenta Yolanda Díaz aconsegueixen que Junts voti la investidura de Pedro Sánchez.
El procés va tapar un argument que encara és vàlid: fins i tot considerant tots els greuges –reals o imaginaris– que pugui sentir Catalunya, separar-se d'Espanya seria molt més perjudicial, amb danys irreversibles. Això encaixa. És en el títol vuitè de la Constitució. L’encaix de la Catalunya real va ser la Constitució de 1978, concebuda per a integrar.
El resultat va ser una àmplia redistribució dels poders territorials de l’Estat que responia a les aspiracions del catalanisme. Ja té una llarga història, amb més beneficis que pèrdues. Mentrestant, el nacionalisme va sobredimensionar al màxim les distàncies amb el conjunt d'Espanya i ha negat les proximitats. És un artefacte victimista. «Fer país» es va convertir en un procés d'enginyeria social que es creia legitimat més enllà de la llei. Ara ERC ha acabat governant per a ningú.
Va ser il·lustrativa la relació afecte-desafecte amb la Unió Europea. En els moments de més intensitat propagandística del procés deien que separar-se d’Espanya no implicava de cap manera quedar-se fora de la Unió Europea. Fins i tot se suposava que Angela Merkel no ho consentiria i que una república catalana seria, de manera natural i directa, país-membre de la UE. Quan aquest argument va naufragar la conclusió va ser que si la Unió Europea no integrava una Catalunya esqueixada d’Espanya era millor no ser europeus. D’aquí a l'europarlamentari Carles Puigdemont rebent la vicepresident Yolanda Díaz en el Parlament Europeu van moltes sessions de teatre de l’absurd.
El procés menyspreà sempre, amb Convergència com a precursora, el significat del retorn de Josep Tarradellas. Va tornar de l’exili i es va dirigir als «ciutadans de Catalunya» perquè havia comprès que la Generalitat havia de representar tota la ciutadania, amb catalanitat assumida o sense, en qualsevol de les seves gradacions. Uns altres voldrien tornar de l'exili per a fomentar esquerdes. L’evolució posterior del nacionalisme, aviat advertida per Tarradellas, consistí en tot el contrari i gradualment s’aplicaren polítiques identitàries que fins i tot els partits no nacionalistes assumien. D’això es va nodrir la sedimentació de l’independentisme i no de les sentències del Constitucional.
La convivència Catalunya-Espanya no és un joc de suma zero, en què sempre hi ha un guanyador i un perdedor. És tot el contrari: és constatable que el que és bo per a Espanya és bo per a Catalunya i que el que és bo per a Catalunya és bo per a Espanya. Això és: sempre amb imperfeccions perquè són realitats imperfectes per naturalesa. Al final, els beneficis en comú acaben superant les desavinences i friccions. Tot el que ha estat el procés encaixa ‘a sensu contrario’ amb la repugnància del poeta Joan Maragall davant tota negació que no fos capaç de construir de seguida alguna cosa forta que el que destrueix. D’això en sap molt Carles Puigdemont.
