Desperfectes Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Adeu a l’agost boig
És significatiu d’una percepció politicomediàtica desajustada que tingués més presència l’assassinat de Tailàndia que l’aproximació a Puigdemont per part del bloc que opta a la investidura
La caiguda de Rubiales culmina un lustre de polèmiques
Yolanda Díaz i Carles Puigdemont normalitzen relacions i es comprometen a buscar «totes les solucions democràtiques»
L’agenda pública d'agost ha estat un guirigall total, grapejada pels polítics de guàrdia i comentada en terrasses amb remor de ventiladors i pòdcasts que retronen al cotxe sobrecarregat de planxes de surf i tàpers amb ‘pisto’. Hem tingut cops de calor, piròmans que ningú esmenta, agressions en nits de revetlla i una propensió al cinemascop a l'hora de sobredimensionar esdeveniments. Els titulars d'agost són per un jove espanyol acusat d'esquarterar un cirurgià colombià a Tailàndia i per al president de la Federació Espanyola de Futbol, quan va fer gestos obscens a la llotja de l'estadi al costat de la Reina i la princesa Sofia per a després besar de manera grollera una de les jugadores de la selecció espanyola de futbol femení.
La seva gestualitat inadequada va desllustrar l’esplèndida victòria de l'equip espanyol, va danyar la imatge d'Espanya i va afegir fragor a la mobilització del feminisme més reactiu i, per tant, impulsat per la massificació més que pels arguments. És un element més de les noves onades d’emocionalisme que s'apoderen de tot, des de la guerra d'Ucraïna a la publicitat de refrescos amb gas.
També vam poder constatar que existeix el ramat mediàtic i l'abús interpretatiu en termes polítics. Aquesta constatació culminava una entrevista al director de la presó tailandesa en què està pres el presumpte assassí. Des dels estudis d'un canal de televisió se li volgué demanar si al presumpte assassí li donaven antidepressius. Quan perdem el sentit de la proporció fins a aquests extrems tot és possible, com defensar l'honor manifestament perdut del fill fent vaga de fam en una capella o a la platja. És com si Espanya fos la societat més masclista del món i alhora la més feminista. La deshonestedat emocional fa un pas endavant cada dia.
En aquestes circumstàncies estivals, les incògnites sobre la investidura del pròxim president del Govern van perdre fins i tot l'escassa finor que havien tingut després de les visites de consulta a la Zarzuela. ¿Podran recuperar-la? Amb els precedents a la vista, iniciatives com la proposta acostumada del ‘lehendakari’ Urkullu o l'entrevista de la vicepresidenta Yolanda Díaz –mestra de l'empatia– amb el pròfug Carles Puigdemont a Brussel·les són interpretables com a deterioració exponencial més que element de construcció.
És significatiu d'una percepció politicomediàtica molt desajustada que tingués més presència l'assassinat de Tailàndia que l'aproximació a Puigdemont per part del bloc que opta a la investidura, si el líder del PP no ho aconsegueix. El preu que Pedro Sánchez sigui capaç de pagar pot determinar una ruptura constitucional. Rehabilitar Puigdemont –que està disposat, com va dir, a «fer pixar sang» al bloc PSOE-Sumar per aconseguir el seu objectiu– seria una operació de cirurgia plàstica tan inusitada que deixaria l'ordre constitucional a la vora del buit.
Aquesta fugissera lluna blava que apareix en alguns finals d'agost, aquesta vegada ha guaitat successius trets de sortida que anuncien un setembre encara més confús, amb dilatacions lesives, negociacions amb parany. Com és costum, ni el presumpte esquarterador de ‘ressort’ tailandès ni el senyor Rubiales romandran molt més en pantalla. L’emocionalisme abandona aviat les seves icones, siguin àngels o dimonis. És que es va imposant la política com a negació i això té una lògica endimoniada, precisament perquè el que fa falta és una vida pública en positiu. Cedeixin a Puigdemont dues rajoles de l'Estat i es posarà a esbucar la casa.
