Jo trio Carme Junyent

2

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

04 de de setembre del 2023. 19:13

0 Comentaris

Laura Guerrero

Fa uns anys, l’escriptora Laura Freixas escrivia un article (‘Morir en catalán’) que era un exemple matusser de la miopia (em temo que malèvola) d’uns quants davant la manca d’atenció als malalts en la seva llengua materna. Hi deia, pel que recordo, amb un sarcasme que només podia fer servir qui no tem per la continuïtat del llegat, de la pròpia manera d’entendre i descriure el món, que es meravellava dels qui reclamaven, al llit de mort, no pas un miracle de la ciència o una constatació ferma de l’existència del Més Enllà, sinó el simple fet de «‘morir en catalán’», més preocupats per la llengua, segons ella, que no pas per la vida. No crec que Carme Junyent, en el seu article pòstum, hagi volgut rebatre les bestieses sense un mínim de misericòrdia ni de coneixement intel·lectual que va dir Freixas. ‘Morir-se en català’ és un text colpidor i polític, publicat per Vilaweb el mateix dia del decés de la lingüista, però està escrit no pas des de la ira o el menyspreu, sinó des de la clarividència amable (i no per això menys punxant) que Carme Junyent va practicar sempre. Colpidor, perquè hi parla de la pròpia mort; i polític, perquè posa sobre la taula elements que van més enllà de la intimitat i afecten el cos social. Si ens hi parem a pensar un moment, diu coses terribles: «tota la vida he lluitat perquè la gent es pogués morir en català». Això vol dir, no ho oblidem, que va lluitar tota la vida perquè la gent hi pogués viure. És a dir, perquè la llengua que vam aprendre de petits, la que hem ensenyat als nostres fills, la que aprendran els nostres nets, la que hem assumit com a nostra tot i provenir d’altres cultures, aquesta llengua, servís per a tot. També en el moment del comiat. ¿Qui pot pensar que aquest desig, aquest dret, és una bravata, una fanfarronada, un estirabot? En «el moment decisiu», com escrivia una Junyent a punt de travessar el llindar, no hi ha una arma més poderosa contra el desemparament que el retorn als detalls primigenis, a la pristina memòria de les cançons que ens van cantar quan tot just esbossàvem el primer somriure al bressol.