¿Ha tornat Junts a la política?

El curiós és que ha sigut la mateixa formació de Junts la que ha preferit silenciar-los i deixar-los orfes, i ha optat per simular que ni tan sols hi ha hagut una negociació, com si l’avenç del català i la formació del grup propi hagués sigut per generació espontània. Per entendre les raons d’aquest estrany funambulisme cal situar-se al sempre complex entramat de Junts, un partit en què el seu corrent majoritari ha venut sempre oficialment la confrontació com a únic mètode per avançar políticament i acabar aconseguint la independència. El resultat de les eleccions, que va situar la formació en l’epicentre de la política espanyola, ha servit també per mostrar les seves contradiccions: resulta que el partit de la confrontació ha aconseguit els seus èxits més grans just la primera vegada en què s’asseu a negociar. Es pot dir que Junts i Puigdemont han aconseguit més capital polític en pocs dies de negociacions que en tants anys de proclamar la confrontació als quatre vents. Curiosament, el pacte l’ha fet amb el PSOE i ara Puigdemont ha aconseguit el regal gens menor de reunir-se amb Yolanda Díaz. Per això, Junts ha optat per ni tan sols reivindicar l’oficialitat segura del català al Congrés i probable a Europa, i ha preferit negar la negociació per molt evident que sigui. El que sembla innegable és que Junts continua sense poder fugir de la tensió que generen les seves dues ànimes, la de la confrontació i la del pacte, la de la retòrica hiperventilada però estèril i la del pacte concret però costós. En les últimes setmanes, els inflamats han descobert, atònits, que els pactistes, sense retòrica, però amb fets, poden lluir guanys, tot i que sigui amb el cost de la cessió i la contradicció. En el fons, i en clau catalana, el que de veritat està en joc aquests dies és si Junts torna d’una vegada a la política i abandona la retòrica estèril que tant mal li ha fet. Per això és important discernir molt bé el que fa del que diu, que a partir d’ara poden tenir poc a veure.