Ucraïna, paisatge enmig de la guerra

Per contra, ara mateix les tropes ucraïneses estan entestades en una contraofensiva que amb prou feines va aconseguint avenços parcials (com els assolits aquests dies a Robotine i Urozhaine), mentre continuen amb comptagotes rebent armament (l’entrega dels 61 F-16 aprovats amb els Països Baixos i Dinamarca encara trigarà mesos) amb què esperen poder trencar les tres línies defensives russes, sobretot al front de Zaporíjia. Per la seva banda, Rússia, conscient que amb els seus mitjans convencionals no serà capaç d’esclafar la resistència ucraïnesa, sembla cada vegada més inclinada a optar per allargar la guerra. Amb la seva aposta per la destrucció sistemàtica d’infraestructures de tot tipus (ara amb especial èmfasi en les portuàries i d’emmagatzematge de gra) i atacs indiscriminats contra civils, compta amb el fet que el pas del temps acabi corrent a favor seu al fer valer la seva superioritat demogràfica, mentre espera que s’acabi per esgotar la voluntat política dels que fins avui recolzen Kíiv.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Mentrestant, no hi ha cap escletxa per la qual la pau, o almenys el cessament d’hostilitats, aconsegueixi prendre cos. Ucraïna continua creient en si mateixa, demandant la recuperació total del seu territori i la retirada completa de les tropes invasores. Rússia no contempla la possibilitat de sortir amb les mans buides d’un país al qual no reconeix dret a existir. En aquestes condicions, almenys fins que no finalitzi l’actual contraofensiva ucraïnesa (no més enllà del novembre, per imperatiu climatològic), cap bàndol mostrarà cap disposició a modular les seves posicions maximalistes, fet que condemna al fracàs tota iniciativa de negociació.

Fins aleshores, per tant, el més previsible és que Ucraïna continuï patint el càstig artiller rus contra les seves unitats de primera línia, les seves localitats i les seves infraestructures crítiques, així com atacs puntuals al llarg del front, més orientats a obligar a Kíiv a mantenir les seves posicions que a conquerir més territori, negant-li així la possibilitat de desplaçar més forces per trencar les defenses russes a Zaporíjia. També ho és que els seus principals subministradors continuïn traspassant les suposades línies vermelles que ells mateixos assenyalen, dotant progressivament l’exèrcit ucraïnès de més mitjans per mantenir la pressió, però no en prou volum per aconseguir una victòria definitiva. I el mateix es pot dir de la intenció ucraïnesa d’ampliar el front de combat amb atacs directes a territori rus. Subterràniament es pot imaginar també que s’aniran incrementant les friccions entre Washington i Kíiv, en la mesura que el primer ja comença a insinuar que l’acompliment del segon al camp de batalla no és l’adequat. En definitiva, res a commemorar i molt a lamentar.