No és gens senzill, però diguem-li català/valencià

L’acord per permetre l’ús de les tres llengües reconegudes com a cooficials en alguna comunitat autònoma al Congrés dels Diputats ha tornat a obrir la caixa dels trons.  

Per descomptat, la dels patriotes que tant faran per la unitat d’Espanya i l’entesa entre els seus pobles quan es posin a picar de peus (alhora) quan un diputat digui ‘Bon dia’ o se’ls plantegi l’ús, ¡com si fossin un diputat suís!, d’una orellera. Per cert, dono per fet que alguns dels que han reclamat aquesta condició per a la constitució de la mesa del Congrés estan esperant amb més interès escoltar els primers brams des dels escons de Vox per demostrar que això d’Espanya no té arranjament a veure en aquest gest un indici de l’Espanya plural. Alhora també.

Esmentar explícitament català, gallec i eusquera com a noves llengües d’ús a la cambra ha reobert també una guerra que en els últims anys s’havia apaivagat. La del reconeixement, o no, que la llengua parlada a Catalunya, les Balears, el País Valencià i la franja oriental d’Aragó és la mateixa, rebi el nom que rebi. La creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (que no, molt calculadament, de la Llengua Valenciana) va permetre un armistici basat en el fet que la política delegava en aquesta institució el reconeixement de la unitat de la llengua i a normalitzar la denominació d’aquesta com a «valencià» al territori que porta fent-ho així des del segle XV. Aquesta treva hauria d’haver permès avançar en acords a tres o quatre bandes mentre el context polític era més o menys propici (com amb el projecte de nou diccionari normatiu comú) però la timidesa d’uns i la supèrbia d’altres ho ha impedit.

Ara podem veure partits que des del primer dia del seu retorn volen reduir la presència del valencià a les aules i no mostren el menor interès a utilitzar-lo des de les institucions valencianes, criticar que es pugui utilitzar aquesta llengua al Congrés i alhora denunciar que no es tracti el valencià com una llengua equiparable al costat del català. I mentrestant, a veus de l’independentisme català felicitar-se per l’ús exclusiu del glotònim ‘català’, amb la nul·la sensibilitat que sovint demostrem des de Barcelona cap als equilibris necessaris, en circumstàncies més que difícils, dels veritables defensors de l’ús de la llengua comuna a València. 

Quan van aprovar els seus respectius estatuts, evidentment Catalunya va recollir l’estatus del català com a llengua pròpia. Balears la va definir també com a ‘català’; amb un inexistent ‘balear’, termes com ‘mallorquí’, ‘menorquí’ o ‘manacorí’ identifiquen expressament només les respectives variants locals del català. I el País Valencià va decidir (suposo que respectem el dret a decidir) deixar com a únic terme oficial per a la seva variant del català (RAE ‘dixit’) el de ‘valencià’.

Una vegada solucionat, gràcies a l’acceptació de l’arbitratge de l’AVL, qualsevol equívoc secessionista, el problema que es planteja és quina ha de ser la política a seguir en institucions, diguem, supraterritorials. La necessitat de complir la legalitat estatutària (i les ganes d’esquivar la qüestió) ha fet que en els molt restringits àmbits en què l’Administració central de l’estat fa ús de les llengües (en formularis com els de l’IRPF, o a les seves webs) mantingui dues versions, una catalana i una valenciana. Respectant la normativa comuna i reconeixent els títols acadèmics com a intercanviables, d’altra banda. Un missatge equívoc que, segons en quins termes es reguli el reconeixement del seu ús al Congrés, pot contribuir a solucionar o a complicar.

En el seu dictamen del 2005, l’AVL també advocava per l’ús d’expressions com «català o valencià», «català-valencià», «català i valencià» o «catalano-valencià» quan es fes referència a la llengua «especialment fora de l’àmbit lingüístic compartit». Una solució que des de Catalunya s’ha vist amb reticència (tot i que la decisió de postergar com es denominaria el futur diccionari comú de l’Institut d’Estudis Catalans i l’AVL mostrava que la idea començava a ser sobre la taula).

Notícies relacionades

Puig negocia amb Armengol la doble denominació ‘català-valencià’ al Congrés

Illa, malgrat Sánchez

Fa falta molt poca amplitud de mires per no entendre que, en àmbits com el Congrés dels Diputats o la Unió Europea, establir clarament que hi ha una sola llengua amb una denominació composta (com el flamenc/neerlandès), i que no és necessari per descomptat que hi hagi dues versions de cada document, fa molt més per la unitat i pel futur de la llengua al territori on més incert és que negar-los als valencians que la denominin com a pròpia i l’hagin de definir com a ‘catalana’. Aquí el més llest de tots va ser Pasqual Maragall, que per evitar que hi hagués dues traduccions de la Constitució Europea va dir el 2004 que d'acord, que la valenciana ja li servia, i que per què proposar una segona traducció des de la Generalitat de dalt.   

Hi hauria d’haver, per començar, la mateixa màniga ampla a l’hora de definir quina és la varietat dialectal de referència (que no té per què ser sempre la mateixa) que quan Maragall va predicar la unitat de la llengua amb l’exemple. L’aplicació pràctica de l’acord no serà senzilla. Però és que la realitat no ho és. Aquell ‘És molt senzill: digueu-li Catalunya’ que el valencià Josep Guia va titular un llibre reflectia tan poc la diversitat dels pobles de parla catalana i tan poc el sentiment d’identitat dels seus paisans com qualsevol altra consigna del centralisme espanyol més uniformitzador.