Àfrica Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Tambors de guerra i canvi de tema al Sahel: de França a Rússia
La major part de la Unió Africana prefereix la via diplomàtica i no una acció militar per reinstal·lar la democràcia nigerina, opció que defensa París amb la boca petita
El Sahel s’ha convertit en un abisme geopolític a què amb prou feines prestem atenció, distrets entre vacances, onades de calor i el nou govern i les seves concessions. Un món s’enfonsa i un altre no acaba de néixer. França s’agafa a capa i espasa a la seva minvada zona d’influència, gran segment de la ‘Françafrique’ en què cada nou cop d’Estat estreny llaços amb la Rússia de Putin i el despietat Grup Wagner, empori mercenari finançat pel Kremlin clau en la invasió d’Ucraïna i que combat a sang i foc des de Moçambic a la República Centreafricana passant pel Sudan, on és llançaflames de la Guerra Civil que ha sumit el país en una nova tragèdia. Després dels cops d’Estat a Mali i Burkina Faso, el 26 de juliol passat va ser enderrocat el govern democràtic del Níger. El seu president, Mohamed Bazoum, està sota custòdia, i a Niamey banderes russes s’alternen amb insults a França i l’exigència que els 1.500 soldats que queden de l’operació Barkhanecontra el gihadisme (que s’estén com una segona pell pel Sahel) facin el farcell i tornin a l’hexàgon.
¿Fascinació per la força, triomf de la propaganda, embafament del conegut, nostàlgia del maniqueisme, fàstic d’una esperança en un desenvolupament ajornat i d’una Europa que ara encoratja el comerç just i els drets humans? ¿A què es deu la deriva saheliana des de l’ombra francesa a la russa? Per al reporter portuguès Rui Araujo, «els russos es beneficien del capital moral associat al suport que l’URSS va proporcionar als moviments independentistes africans, i els successius errors d’Occident, sobretot des que els Estats Units van abdicar del seu paper com a policia mundial. Mentre els xinesos guanyen influència i negoci, els russos s’associen a règims gens democràtics garantint la supervivència dels seus dictadors: accés a riqueses naturals a canvi de seguretat sense contemplacions, l’especialitat dels Wagner».
La major part de la Unió Africana prefereix la via diplomàtica i no una acció militar per reinstal·lar la democràcia nigerina, opció que defensen Nigèria (excolònia britànica i un més que defectuós règim. Aprofitin per llegir l’últim de Wole Soyinka: ‘Crónicas desde el país de la gente más feliz de la tierra’), Costa d’Ivori i el Senegal, la que agradaria a París, tot i que ho digui amb la boca petita, mentre Washington, amb dues bases al Níger (principal proveïdor d’urani a França), propugna també el diàleg. En ‘Un hogar para Dom’, única novel·la traduïda al castellà de la ucraïnesa Victoria Amelina, assassinada per un míssil rus a Kramatorsk, es llegeix: «qui vol ser enganyat, com a mínim mereix ser enganyat». ¿És el que volen ciutadans del Níger, Burkina Faso, Mali i el Sudan? Si resulta difícil conèixer el veritable desig dels pobles en democràcia, ¿què pensar de Rússia, on Putin és amo i senyor i ha subjugat la premsa, primer acte de dictadors afins quan triomfen amb pólvora russa? Però igual que després del genocidi rwandès, França ha de fer un profund examen de consciència sobre la seva política al Sahel.
