28 nens moren cada dia

Són gairebé 60.000 els assassinats, almenys 17.000 nens, tot i que es creu que són molts més els que jeuen sota la runa de cases, escoles, hospitals, mesquites, biblioteques, museus... Genocidi és memoricidi, esborrar un poble de la faç de la terra.

Trets a famolencs

¿Què més hem de veure? ¿Què caldria fer perquè Israel deixi de "disparar rutinàriament contra nens" i "intencionadament" mitjançant franctiradors, drons i metralladores de tancs, que disparen, contra "el cap, el pit i l’abdomen de nens"? ¿O perquè els soldats israelians deixin de gaudir d’una àmplia autonomia per decidir les pautes de tret? ¿O perquè, a les anomenades zones de matar, es dispari contra tot el que es mou? ¿No es vanagloriaven les Forces de Defensa d’Israel de ser "l’exèrcit més moral del món"? Aquest exèrcit que ara dispara els famolencs que ell mateix ha creat. "Morts vivents", com els va descriure Philippe Lazzarini, cap de l’Agència de l’ONU per als Refugiats Palestins, convertida pel govern israelià liderat per Netanyahu en organització terrorista.

Havia pensat proposar al director d’aquest diari que deixés aquest espai en negre: un bloc massís de negre impenetrable, antracita pura. En vista que les paraules, els fets, les cròniques, les imatges cauen en sac foradat. Com si estiguéssim anestesiats. Com un forat negre pel qual sembla haver desaparegut la consciència que va sorgir després dels horrors de la Segona Guerra Mundial, després del gueto de Varsòvia (que ara sembla reviure a Gaza, amb els soldats jueus fent de nazis i els civils palestins fent de jueus) i les cambres de gas. Ara els maten mentre miren d’aconseguir una mica de menjar.

No, no és el mateix. És clar que no. L’Holocaust del poble jueu perpetrat pel nazisme durant la Segona Guerra Mundial va ser un assassinat a escala industrial. I sense testimonis. Aquí tenim les càmeres dels periodistes palestins: els que no han sigut assassinats amb les famílies ara se’ls està deixant morir de fam, perquè callin d’una vegada, deixin d’incomodar el món, un món que ara, a l’hemisferi nord –el nostre– hi ha –hi som– els que poden gaudir de les seves vacances.

Estigma de Caïm

"Soc un expert en genocidi. El reconec quan el veig". Era el títol d’un article de pàgina i mitja publicat el cap de setmana passat a The New York Times per l’historiador israelià Omer Bartov. No deixava lloc a dubtes sobre el que Israel està cometent a Gaza davant la passivitat, la complicitat, la covardia o la misèria moral de la comunitat internacional, amb els Estats Units, l’ONU i la Unió Europea al capdavant. "Una societat que condona i és còmplice de genocidi portarà l’estigma de Caïm molt després que els focs de l’odi i la violència s’hagin apagat", va sentenciar Bartov. "Israel haurà d’aprendre a viure sense el suport de l’Holocaust com a justificació de la seva inhumanitat", va rematar a la mateixa tribuna.

Notícies relacionades

L’infern és a Gaza

Israel dispara a nens de Gaza al cap, al pit i a l’abdomen

Un titular per a aquest article podria ser "28 n m c d a G". No és un jeroglífic, ni les coordenades de Gaza, o de Cisjordània, on "matar nens s’ha convertit en una cosa rutinària", i on la complicitat entre l’exèrcit, la policia, la justícia i els colons per desposseir els palestins de la seva terra és el pa àzim de cada dia, com mostra No other land, el tristíssim documental que han rodat conjuntament, com germans que són, un palestí i un jueu.

Quan el president francès, o l’espanyol, parlen de reconèixer Palestina, de la justa i necessària solució dels dos Estats al Pròxim Orient, ¿de què estan parlant? ¿Del remot passat? ¿De l’espantós present? ¿De l’inexistent futur? Podria ser només un tatuatge, una cita moral: 28 n m c d a G, és a dir, 28 nens moren cada dia a Gaza. Ara ja podem tornar als nostres assumptes.