Preus i inflació
Emancipar-se és un dret, no un privilegi
L’IPC ens dona, un mes més, la plantofada de les pujades de preu dels aliments essencials i també dels productes més prescindibles en teoria, com són els paquets vacacionals, però que són a la seva manera aliment per al benestar emocional i la conciliació familiar en aquesta societat atrafegada. L’indicador té una exactitud que espanta quan marca l’increment de preu de la fruita fresca, un 8,8% en un mes.
Hi ha altres indicadors que competeixen per la nostra atenció, tot i que segons l’edat que tinguis et toquen més o menys de prop. ¿A quina edat et vas independitzar?. Que l’últim indicador assenyali que a Espanya un ja no es pot emancipar fins als 30,3 anys de vida, segons la taxa que ha calculat l’Observatori d’Emancipació del Consell de la Joventut d’Espanya i no és una dada que es pugui passar per alt. És una altra d’aquestes excepcions ibèriques que ens retraten davant els països veïns, davant les tendències de vida globals en un món que es regeix cada vegada més per principis similars. Tota xifra amaga una realitat, i aquesta apunta a una joventut empobrida davant els costos alts sobretot d’accés a una vivenda. De la vida en família passen sense solució de continuïtat i cada vegada més tard a la vida compartida amb amics o desconeguts, i després la parella o una nova família que potser es trenqui, en una cadència vital que gira sempre entorn de la complexitat de conservar un sostre sobre el cap. Drets que donem per asseguts, que no ens hem inventat, sinó que protegeixen lleis, es converteixen en objectius aspiracionals per no dir quimeres.
Notícies relacionades
El preu de viure només és un altre exemple, tot i que no tan fàcil de taxar. Anem a les dades: a Barcelona, des del 2011, a la majoria de vivendes hi viu una sola persona.Un 32% dels domicilis, exactament 213.839 persones, viuen soles al seu pis, segons l’últim padró. És una estadística fonamentada en persones d’edat avançada, que ja han recorregut molts passos del viacrucis per l’emancipació, també joves amb salaris alts.
Viure només s’ha convertit per les altres coses en un estatus caríssim de mantenir, i no hi ha taxa que reculli les infinites variants que incideixen en aquesta forma de vida legítima però cada vegada més inabastable, amb un consum orientat a despeses ideades perquè sustentin dos salaris decents i que centra les polítiques d’estalvi en ‘packs’ de menjar de mida familiar.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
