‘No sense la meva piscina’

Tots els canvis de mentalitat i de cultura de l’aigua, com no recordar aquells anys en què ens van ensenyar a rentar-nos les dents tancant l’aixeta mentre ens les raspallem, van arribar per quedar-se, perquè és la suma de consciències el que farà de palanca per canviar el món.

Però no és l’única palanca i sens dubte no és infal·lible: la sequera hidrològica que patim no es combat només amb aixetes de lavabo més temps tancades.

L’ambientòleg Andreu Escrivá, un més en la croada pel canvi de model, recorda dades de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic, que assenyalen que tan sols l’11,6% del consum d’aigua és domèstic; les tres quartes parts del consum (més del 72%) corresponen als usos agrícoles.

 Escrivá no està sol i són legió els experts que reclamen un gir en el model de consum d’aigua amb un pas obligatori per la transformació de les formes de reg i d’explotació industrial. També en polítiques de manteniment de les conques dels rius, de revisió i bon manteniment de les fuites d’aigua en grans infraestructures. Cada territori és un món, beu i no només literalment d’una conca amb uns recursos hídrics específics, i el model de proveïment i demanda d’aigua hauria d’adaptar-se a la seva realitat i les seves expectatives de futur. No podem decidir sobre la pluja que necessitem, però sí que podem incidir en l’aigua que consumim. 

La pitjor notícia que podíem obtenir de la cimera política de la sequera a Catalunya és la sensació de paràlisi, d’ajornament de decisions, emulant les grans convencions internacionals pel clima, on els que participen no cedeixen per protegir els seus interessos. En el Parlament es van prioritzar també interessos: no perjudicar les opcions electorals davant una cita amb les urnes a la cantonada. Ningú vol ser el primer a carregar amb mesures impopulars, ¿qui tanca les piscines municipals?, però el temps no només avança, sinó que a més ens fa perdre el focus.

Una dutxa llarga compta, piscines que no s’omplen compten, però són minúcies si els camps de golf i regadius impossibles continuen funcionant, si no es transforma l’economia, si els gimnasos i hotels es converteixen en zona franca per al consum lliure d’aigua. Una part de la ciutadania ha canviat la seva rutina de consum d’aigua, com abans va fer amb el reciclatge del paper i el plàstic, amb el magatzem de piles, una altra part es radicalitza en l’odi al que malgasta conscientment o inconscientment, «aquests turistes que es beuen la nostra aigua», «aquesta veïna que omple la banyera», «aquest que es dutxa durant hores al gimnàs». Mentrestant, les vies efectives per corregir el dèficit hídric continuen bloquejades. 

Notícies relacionades

Crema catalana

Basat en un crim real

I és que omplir o no omplir una piscina té un efecte en l’estalvi d’aigua, però el pes real d’aquesta mesura no és tan gran si ho comparem amb els grans desaprofitaments i els efectes que a canvi té un bany sobre la salut dels usuaris, que afrontaran altes temperatures, és un factor a tenir en compte. El debat sobre el benestar i la salut pública serà important: la tradició curativa i de recuperació mèdica associada a balnearis i spas està sustentada en l’ús de l’aigua. Qui no recorda els debats sobre les restriccions de reunions en els moments més crítics de la pandèmia de covid, els queda’t a casa, i els perjudicis que suposaven aquestes polítiques per a la salut mental. 

El ‘No sense la meva piscina’ pot ser el nou crit rebel d’una societat que ha anat perdent el benestar infinit, i el lament s’ha de d'escoltar i valorar, perquè no hi pot haver restriccions si no van acompanyades de polítiques actives, transparents i eficaces contra el veritable problema de la demanda hídrica actual, que no és la dutxa llarga.