Benvingut, Mr. Guiri

Quan un d’aquests il·lustres Seymour o un menys distingit Williams puja a un avió a Heathrow o en la respectable barator de Stansted, les arrels heràldiques es van dissipant al depassar el Pirineu. El passatge de cabina es democratitza i a mesura que l’aparell perd altura (no hi ha bon aterratge que el rebombori britànic no celebri amb un aplaudiment entusiasta), poc importa si la nit anterior va sopar de luxe a The Greenhouse o es va empassar tres pintes en una taverna d’un trist racó de Nottingham. Arribats al destí, Seymour i Williams es converteixen, simplement i planerament, en un parell de guiris, la conjunció més gran de lèxic i democràcia de la Gran Bretanya des del sufragi universal del 1929.

A Espanya s’aplica indistintament als de dalt i als de baix si compleixen els criteris no escrits, tot i que reconeixibles, per adquirir l’estatus de guiri, perquè no és l’origen social el que el defineix, sinó el seu comportament i el seu percentatge d’aportació al PIB nacional: escàs el de dalt; una de les bases de l’economia espanyola, el de baix. Beneït sigui el senyor Smith.

La paraula ‘guiri’ es remunta a les guerres carlines del XIX, entre els que batallaven contra els partidaris de la regent Maria Cristina, els ‘cristins’, els altres, els de fora; per això el seu gir a ‘guiristins’, terme encunyat pel bastió carlí del País Basc, la fonètica del qual acostuma a convertir la construcció ‘cr’ en ‘gu’ (del castellà ‘cruz’, ‘gurutz’). En algun moment (la RAE no és clara en aquest assumpte), el terme va derivar cap a cossos policials, els ‘guripes’, fins a la seva refundació popular arran del ‘miracle’ turístic dels 60.

Sovint, el terme accepta ambigüitats i s’aplica a qualsevol turista estranger que vagi en xancletes i no li resulti extravagant barrejar enciam amb espaguetis, sardines i quètxup al bufet de l’hotel. Ni vaixella de La Cartuja ni joc de coberts francès. En aquest cas, ¿és guiri l’italià que s’acabar tota la cervesa disponible entre Torrevella i Peníscola i dorm tirat a la vorera? Pocs ho dirien. ¿Considerem David Beckham un guiri per ser britànic? Tampoc. ¿I a Paul Gascoigne, un dels talents més grans que ha donat la Premier i que de tant en tant la policia recull al carrer perquè es faci passar la borratxera a la seva casa de Dorset? Podem discutir-ho. Reconeixem el guiri en aquest turista jove, pare, mare de família o jubilat anglosaxó aficionat al futbol, la pell tirant a gamba vermella de Dénia, que evita barrejar-se amb la cultura local, no intenta aprendre espanyol i adora el ‘happy hour’, aquesta fracció màgica del dia en què els pubs de Calvià i Benidorm serveixen dues pintes al preu d’una. Pocs com el guiri aprofiten aquesta hora.

Notícies relacionades

Finals i principis

La campanya masclista més bruta contra Harris

Guiri no s’ha d’equiparar al desdenyós ‘franxutis’ o al despectiu ‘gavatx’. Tampoc al ‘krautz’ alemany, tan bèl·lic i de novel·la ‘pulp’ de Sven Hassel. Té semblances amb el ‘gringo’ o el ‘gallec’, amb el qual sovint fabriquen acudits a Llatinoamèrica com vam fer aquí amb els honorables ciutadans de Lepe. «Arriba un gallec a un bar...». El guiri no va sortir mai als nostres acudits, preferíem els britànics en conjunt, als quals disputàvem per la via d’un humor de parvulari l’hegemonia imperial que una vegada van tenir les grans potències: «Un anglès, un francès i un espanyol arriben a un bar...».

El David Craig de ‘James Bond és anglès, però mai el posaríem a jugar al mateix equip que el senyor de les xancletes. Però mentre 007 es dedica a salvar el món a les pel·lícules, el tipus rosadet i burleta eixuga el PIB espanyol com cap altra indústria. No és ficció, ‘és l’economia, estúpid.’ I en la cutreria d’aquest banyador XL es troba la diferència que separa el ‘Tourists, go home’ del ‘Guiri, don’t go’.Al guiri se l’ha d’estimar. Cambrer, posi-li una altra cervesa al noi. I un pot d’Aftersun.