Ramón Lobo
El recordo en diversos episodis de la vida i un és l’últim dia en què el vaig veure en una redacció. Va ser en la d’El País, a Miguel Yuste. Es feia estrany veure allà, davant una màquina d’escriure, cap al tard, al seu diari, un rodamon com Ramón Lobo. Havien fet una treva les guerres en les quals va estar, a l’Àfrica, a Europa, on n’hi hagués, i ell mateix estava sotmès en aquell instant a la treva més dramàtica que pot tenir un professional del periodisme: el diari en el qual va treballar més temps cancel·lava molts contractes i ell, per exemple, deixaria aviat aquella cadira que en aquell moment ocupava a la vella redacció, que després seria més neta, més cibernètica.
El recordo amb els seus ulls aquosos, els que sempre va tenir, el seu aire de periodista colonial, però també veneçolà, africà, europeu, el seu colze sobre la taula i la seva mà dreta obeint el que el cervell li deia que havia d’explicar. Després va estar en diaris com El Periódico, de Prensa Ibérica, i a la ràdio, amb Javier del Pino en A vivir que son dos días, de la SER.
Escoltava el Ramón cada diumenge, a partir de l’excel·lent sintonia misteriosa que recollia una cançó autobiogràfica, traslladada a un idioma africà, em sembla, de John Lennon. Era una cançó romàntica, la seva lletra ho era, i calia prestar molta atenció per anar desxifrant-la. Fins que ell me la va explicar. Ell no havia elegit la cançó, i la veritat és que no en sabia gaire cosa, em va dir, però és cert que quan me la va explicar semblava que parlava de les seves pròpies històries d’amor, relacions de les quals sempre va sortir sol però sabent, com en el periodisme, que és millor anar-se’n amb amor i lentitud dels llocs i de les relacions que fent escarafalls tendents a explicar el mateix ego.
L’última vegada que el vaig veure, en aquest món, és a dir, al món dels comiats, va ser la tarda en què vetllàvem, al tanatori de l’M30 de Madrid, el nostre amic comú, el nostre periodista comú, el nostre comú cubà de Madrid, Mauricio Vicent. Aquella mort de periodista del Mauri, durant llarg temps corresponsal d’El País a l’Havana, va concitar un enorme sentiment de germandat, i d’orfandat, en el periodisme i en la vida, ja que, com Lobo, l’amic que acomiadàvem era exactament com aquell Kim de l’Índia: l’amic de tothom.
Alt, marcat per l’aire ros que sempre va tenir la seva cara, la seva cara entre l’estupor de la mort de l’amic i l’estranyesa que produeixen les morts abruptes, inesperades, el Ramón no tenia humor per a cap altra cosa que per donar la mà. I és aquell era un dia atroç, sense paraules. Pocs dies abans havia protagonitzat un imponent comiat a la ràdio, davant Javier del Pino. Amb una serenitat que semblava de gel i de ferro alhora, va anar lletrejant el seu futur fins que va assajar el que serà ja per sempre el millor obituari que pugui tenir un periodista: la gratitud al seu ofici. Sense fissures, sense remarcar les maldats que també hi va haver, sense delectar-se en les gestes bèl·liques ni als altres aliments de l’ego que reparteix l’ofici, va explicar la vida d’un periodista com una cosa bonica, vital, plena d’incidents i de companyerisme.
Quan va acabar el programa es podia sentir en l’aire el silenci que deixen les emissores que sonen arran d’alguna cosa veritablement emocionant i inèdita: la narració de tota una vida, fins a l’últim instant.
Era per plorar per dins. Fa molt poc el seu company, i amic, Gervasio Sánchez li va dedicar un obituari ‘pre mortem’. Va aparèixer en la premsa i es va divulgar a Twitter, que va ser aliment habitual, i receptacle, de moltes de les aparicions també periodístiques del Ramón. Ell ho va agrair, i tots vam sentir la mateixa esgarrifança que produeixen les fuetades vingudes de l’ànima d’acomiadar. Progressista d’ànima i de soca-rel, periodista sense cap altre afany que explicar el que passa, amistós des dels ulls fins als dits, en aquestes aparicions tuitaires Lobo era també un ésser humà preocupat pel seu país i pel món. Els seus dits a les tecles eren la conseqüència d’un pensament civil rabiosament humà, insubornable, essencial i carinyós.
Notícies relacionadesAquell comiat de Gervasio Sánchez el va retratar així, de cos sencer i viu, i el Ramón, que sabia millor que ningú que el que estava llegint era la primera part d’una llegenda que ara tindrà molts obituaris, va poder llegir allà la descripció que mereixien els seus molts èxits, els seus innombrables afectes. Va ser una descripció del que diríem, i va ser la conseqüència del que ell mateix va dir a la ràdio quan va assenyalar que aquest era el seu propi comiat. Nosaltres no ho crèiem, no ho creiem, perquè sempre sembla mentida que la realitat sigui tan cruel com l’explica la vida, igual que sempre sembla exagerat o mentida que es produeixin les morts.
Però ha mort Ramón Lobo, ha mort un periodista.
