Jo era més de Nancy

Sexualitzada al màxim i sense genitals, la pel·lícula fa una paròdia excel·lent sobre el funcionament del patriarcat i alhora Mattel es marca una bestial campanya de màrqueting. Sent ja una de les pel·lícules més taquilleres de la història, aquest cavall de Troia feminista no ha agradat a totes per igual. Hi ha una petita part de la societat que no ha suportat notar a la seva pell el que les dones fa dècades que estem patint. En lloc d’empatitzar s’han posat les mans al cap al veure un Ken desconstruït que es mostra vulnerable i s’han escandalitzat al veure que Barbie no necessita un home per sentir-se completa. És evident que molts no poden suportar aquest punt de vista. Insisteixo que si agaféssim totes les pel·lícules de cine on les dones som purs objectes no parlaríem de res més. Barbie és una joia entre un milió. Una classe magistral de feminisme i empoderament. Veure les sales de cine plenes de joves i no tan joves que potser no saben ni el que és el patriarcat m’omple d’esperança. Primer, perquè feia molt temps que no feia cua en un cine i, segon, perquè l’art serveix precisament per a això. Per fer pensar, aprendre i reflexionar. Si tens fills, porta’ls a veure Barbie i després ves-te’n a sopar per comentar la jugada. Fins i tot si no t’agrada per la raó que sigui, trauràs tema de conversa. I això, senyores i senyors, és l’essència del cine. ¡Bravo!