L’alegria (i el turment) de fer les maletes

Instal·lo la parada sobre una taula estreta de l’habitació, una espècie de lleixa amb un gerro que destorba. L’aparto. Perfecte. Es pot escriure en qualsevol lloc, en una andana, a la sala d’espera del dentista, a la més sòrdida de les tavernes, només que han col·locat un mirall de mig cos a la paret on es recolza l’improvisat secreter, amb la sort que, si aixeco la vista del teclat, m’hi reflecteixo. Em veig a mi i la meva mateixitat, la meva vida sencera; quines ulleres. Definitivament, no és la millor vista del món tot i que, en bona mesura, escriure consisteixi just en això, a descendir al fons del fons per rescatar una bala. O una bota bocabadada.

Així no hi ha manera. Trasllado el campament, doncs.

Baixo les escales. Ni una ànima pels passadissos de l’hostal, entregats els hostes al ritu estival de la migdiada. Segon intent al menjador desert. S’ha reescalfat sense els ventiladors. Des d’aquí se sent la ràdio de la recepcionista, sintonitzada en una emissora de música agradable, que ara mateix emet aquella cançó dels setanta de Cat Stevens, «oh, baby, baby, it’s a wild world». Ja ho crec, nena, aquest és un món salvatge. Com han passat els anys.

COMPTE, EL CARREGADOR DEL MÒBIL

La locució «fer les maletes» sona a fugida, com si de veritat anessis a marxar a l’últim confí per no tornar mai més, però l’acció física de preparar l’equipatge suposa un conyàs, per què negar-ho. Les pastilles i els dies, les mudes, el carregador del mòbil, el llapis d’ulls, el líquid que treu el llapis d’ulls i no s'acaba pas aquí la cosa. A part del suposadament necessari, ocupen moltíssim espai els «per si de cas»: pomada per si piquen els mosquits, les sandàlies de riu (‘cangrejeras’) per si baixem al riu de les pedrotes, un xal per si refresca (tot i que vagis al mateix cor de l’infern), les biodramines per si la carretera de les corbes. I així.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

També pesen els llibres, sobretot el trencaclosques d’escollir-los quan la llista de pendents podria sepultar un parell de generacions. ¿I si et cauen de les mans les lectures triades? Després hi ha els propòsits. Dormir. Escriure molt, embastar aquesta idea esmunyedissa, avançar potser, i al final acabes llegint molt més que escrivint, com cada any. Però l’alegria del temps intacte, de tot un agost per davant, no te la treu ningú.

Bon estiu a qui s’hagi extraviat per aquí.