Realitat virtual o urnes el 23J

Un botó d’encesa i t’envolta una sala d’estar a cel obert en un oasi al costat d’un congost, amb hamaques penjants que es corben delicadament, animades per un aire que gairebé pots sentir al rostre. Allà no hi ha Vox, ni lloguer per pagar, no pateixes si no arriben les vacances, no sents la punxada en aquell genoll que espera hora per a visita del metge. Et submergeixes al mar amb peixos i cavallets de mar, explores una selva o coneixes la vida després de Txernòbil amb un guia que et manté fora de perill de la por de la radiació. Pots anar a classe al gimnàs sense moure’t del teu saló, fins i tot podries treballar en un entorn més confortable del que tens en realitat. 

Apagar el botó i rellegir, per exemple, el llibre de relats de Mariana Enríquez‘Las cosas que perdimos en el fuego’, amb la inquietant història de l’home que es tanca a l’habitació com els ‘hikikomori’ japonesos, només lligat al món exterior per internet, et genera de sobte esgarrifances. També les genera submergir-se en una altra novel·la que ara que se celebra el festival de literatura fantàstica Celsius repesques de la biblioteca de casa, ‘De nuevo centauro’, de Katixa Agirre. És una història sobre una dona que viu a través d’avatars a mitjans del segle XXI, on la realitat virtual té el mateix pes que la tangible. La vida real transcorre allà en refugis climàtics i les molèsties del turisme han desaparegut de cop gràcies als avenços tecnològics. No és una vida de color de rosa, tampoc.

Notícies relacionades

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Diferents maneres de llegir un llibre

Avancem a batzegades, però l’escapisme, l’oci pensat per completar les nostres vides i donar-los un sentit més satisfactori cada vegada té una vida més distanciada, més autònoma, davant la frustració del dia a dia. La participació electoral cau convocatòria rere convocatòria, encoratjada per la desmotivació de votants que se senten aliens a les promeses recollides en els programes electorals. El gran engany del sistema, diran, i es quedaran a casa amb la tele o la seva realitat paral·lela, individualitzada, tan a mida com la realitat virtual que desplega la tecnologia centrada en l’algoritme que ens vol encapsular.

Però quan la realitat virtual s’estengui a totes les llars com Netflix, els partits també colonitzaran aquests nous camps, i continuarem construint universos allunyats en una fugida sense fi. Sembla molt més assenyat plantar cara al que tant temem o ens molesta del nostre entorn real, almenys quan se’ns brinda l’ocasió en forma d’urna; una opció de vot, una elecció de proposta de societat i de convivència. I bé farien els polítics, sobretot els que tinguin a l’abast governar, de complir compromisos que fan les ciutats més habitables, la convivència més amable, la vida més assumible; grans eslògans que es concreten en polítiques climàtiques que s’han d’aplicar, desplegaments econòmics en seguretat i benestar, en la preparació dels més joves per al futur que els espera. Perquè les ulleres de realitat virtual només siguin per a una estoneta d’oci.