Treure Vox de l’equació

Cap partit vol tenir res a veure amb Vox, però tots l’han convertit en el centre d’atenció. I aquest és un error que han comès a dreta i esquerra del panorama polític, independentistes inclosos. Però qui més l’ha repetit ha estat l’esquerra espanyola, que ha cregut que atiant el vot de la por a la bèstia ultra –que tants rèdits li havia donat en el passat– aconseguiria frenar la davallada electoral. El resultat, però, és el contrari: tant cridar el llop ha ajudat, sens dubte, a abaixar les expectatives de Vox, però ha augmentat el vot "útil" al PP. Un vot útil que Feijóo sap vendre amb sorprenent mestria dialèctica.

Però si l’efecte és aquest i la por a Vox no reverteix en un creixement de l’esquerra espanyola –ni tan sols veient les bestieses dels ultres que han aconseguit càrrecs gràcies als recents acords amb el PP–, sinó en un reforçament de la dreta, la conclusió és evident: el 'sanchisme' fa més por que l’extrema dreta. O dit altrament, l’'antisanchisme' mobilitza més que l’antifeixisme, cosa que certament fa molta angúnia. No cal dir que els responsables de la normalització de l’extrema dreta són molts, des dels mediàtics que li han donat micròfons, o els polítics que han naturalitzat la seva presència a les institucions, fins als judicials, que els han donat visibilitat en la gran causa general contra l’independentisme. I, normalitzada la bèstia, la por s’ha diluït en molts sectors de la ciutadania, especialment en aquells que van formar part del franquisme sociològic, o en sectors joves que no acumulen memòria històrica.

Però més enllà d’aquestes responsabilitats compartides (el PSOE també en té molta culpa), és un fet que Pedro Sánchez ha equivocat l’estratègia i el relat, i a posar tota l’esperança en la por a la dreta –en un ‘totum revolutum’ PP-Vox–, ha oblidat que arribava a la contesa electoral fatigat, denostat i qüestionat per amplis sectors. És, per dir-ho de manera col·loquial, un líder cremat incapaç d’il·lusionar més enllà dels convençuts. Feijóo, en canvi, malgrat els anys de govern a Galícia, que haurien d’haver desgastat la seva imatge, ha aconseguit (verbigràcia de les bones arts de Miguel Ángel Rodríguez), vendre un producte renovador, idea que té mèrit perquè PP i renovació és un oxímoron de manual. Per això perilla el govern de Sánchez, perquè els adversaris ja no fan por –o no fan tota la por que esperava–, i ell ja no fa gràcia, i la combinació és letal per al PSOE.

En altres ocasions electorals en què el PP podia fer el ‘sorpasso’, el PSOE aconseguia retenir el poder gràcies a Andalusia i a Catalunya, però a Andalusia ja va cremar els cartutxos, i si bé a Catalunya guanyarà amb tota probabilitat, no en tindrà prou. Primer, perquè ha estat un gran estafador en les promeses fetes als catalans, segon, perquè els seus avaladors, ERC i Comuns, van de baixada, i tercer perquè també a Catalunya l’antisanchisme farà créixer el PP. Si les coses, doncs, no canvien de manera radical, i ja hem passat l’equador de la campanya, sembla molt probable que el PP guanyarà les eleccions.

Notícies relacionades

Feijóo, fan de Puigdemont

El complex escenari postelectoral

Guanyarà però…, governarà amb Vox? Ho crec molt improbable, perquè una cosa és tolerar-los en pactes autonòmics i l’altra lligar l’extrema dreta al govern de l’Estat. Més aviat crec que, si el PP no té majoria absoluta, tots els poders fàctics, socials, polítics i econòmics, però també la Comissió Europea i especialment la monarquia, pressionaran per un gran pacte d’Estat, per estabilitzar l’economia i per evitar que es revolti el carrer. Un pacte d’Estat que només es pot fer sense Pedro Sànchez, però si ell perd, estarà tan mort políticament que el PSOE podrà deixar anar llast per refer-se.

En aquest probable context els partits independentistes només poden anar al Congrés a defensar posicions pròpies, perquè no hi haurà cap altra partida per jugar. I és aquí on s’equivoquen ERC i CUP, que també mantenen Vox com a eix central del relat, i això, en les circumstàncies actuals, no els dona cap vot. Junts és l´únic que manté un relat propi, i tal vegada això li doni algun rèdit. Sigui com sigui, si hi ha pacte d’Estat, preparem-nos, perquè quan la dreta i l’esquerra espanyoles pacten, Catalunya sempre perd bous i esquelles.