Surt de l’úter

Sé bé de què parlo, ja us dic, soc vella. He vist de tot, res de bo. Dones menjant herbes abortives, saltant des d’alçades perilloses, introduint agulles de mitja a la vagina. He vist hemorràgies tremendes, infeccions, esquinços, dolors insuportables i morts. Sí, morts. Que no us enganyin amb això de la cultura de la vida, només parlen de la vostra mort. 

Algunes, les que tenien una mica de diners o certs contactes, eren ateses en cases particulars o tuguris clandestins. Allà, carnissers sense escrúpols o metges conscienciats que es jugaven la carrera i la llibertat, feien el que podien. De vegades, sortia bé. Llavors, la dona tornava a casa, amb el dolor i una culpa magnificada per un Estat que li deia ‘assassina’. Ella callava i s’empassava les llàgrimes. Li quedava tota una vida per carregar amb la culpa. 

A Londres qui ho podia pagar

Ves a Londres, xiuxiuejava el metge de confiança a les que podien pagar-ho. En l’avortament, com en tot, sempre hi va haver classes. És possible que les mares o les àvies dels que pretenen ocupar-vos l’úter sàpiguen de què parlo. Potser alguna amiga, cosina o elles mateixes van emprendre aquest viatge. Ningú se’n va assabentar, és clar. Es pecava en silenci. Moltes viatjaven soles, amb una por que no deixava de parir altres pors, totes empresonades a la gola. Almenys, elles només s’enfrontaven al temor. Les altres, les que no podien pagar-ho, ho arriscaven tot.  

No en fa tant, d’això, noies. Jo ho vaig viure, i us juro que vaig pensar que l’horror no tornaria mai. Diuen que el vostre cos és vostre, però que el que porteu dins, no. Ja està tot dit, un zigot és més que vosaltres. No us penseu, és una discussió antiga. L’Església va debatre sobre la qüestió de l’avortament durant bona part dels seus dos mil anys. No va ser fins a 1869, amb Pius IX, que ho va decidir: els embrions tenen una ànima. I les dones van passar a desposseir el seu cos. I em pregunto, ¿què passa amb els embrions congelats de les clíniques de reproducció assistida? ¿Són immensos receptacles d’ànimes? Potser també les prohibiran. I que es compleixi la voluntat de Déu. Perquè el que és la vostra...   

Un zigot. No importen les vostres necessitats ni la vostra decisió ni les vostres circumstàncies ni les vostres aspiracions. Ni tan sols la vostra salut. ¿Quina vida se salvarà si s’ha de triar entre la mare i el nadó? No us precipiteu en la resposta, no sigueu ingènues. Vosaltres haureu passat a ser un receptacle. I això és el principi del final.  

En el nom dels vostres fills o dels que tindreu, us diran que el vostre lloc és a casa perquè els nens us necessiten, que és antinatural sacrificar-vos per la vostra carrera professional, que per ser mare amantíssima tampoc fa falta estar tan formada, que a parir i a callar. No ho dubteu, si us controlen l’úter, us sotmetran.  

Notícies relacionades

El vot de la sepultura

Illa, malgrat Sánchez

Chicas, en la lluita pel dret a l’avortament, moltes es van deixar la pell. Fins i tot la vida. A mig món hi ha dones que moren i es desesperen mirant de trencar la presó en què els han convertit el cos. Dones que ens miren amb admiració i esperança, anhelant arribar a aquesta llibertat ara amenaçada. ¿Com podem permetre que ens tornin a posar els grillons?  

Diuen que us informaran de totes les possibilitats per tirar endavant l’embaràs. ¿Que us informaran? ¿De què han d’informar-vos? ¿En quina mena d’indocumentades i mutilades emocionals us pretenen convertir? Ells no són ningú per opinar sobre la vostra maternitat. Noies, atrinxereu l’úter, agafeu el vot i apunteu bé. Ni un pas enrere. Que no us enganyin més, us hi jugueu la vida.