El vot de la sepultura

L’home desfà el camí prohibit. S’ha complert el càstig del pare: la porta tancada mentre ell visqués. Quan es va produir la sentència, els amics del fill no s’ho podien creure. «Cedirà», li deien. Però ell sabia –la seva mare també– que la condemna es compliria. «Doncs millor», deien els amics. I ell assentia. I mentia. Sentint-se el nen renyat pel seu pare que, tot i així, amb el rostre cobert de mocs i llagrimotes, estén els braços buscant el seu consol.  

Podia haver agafat un taxi, però prefereix caminar els vint minuts que el separen de la que va ser casa seva. Els records s’amunteguen, però sap que la seva memòria està mutilada. Indefectiblement, només evoca els dies del dolor. Són molts, és cert. I van començar aviat, en l’adolescència. Però sap que abans hi va haver una infància feliç. Ho ha vist en les fotografies. Desenes d’instantànies poblades de somriures i monades davant la càmera. ¿Per què no recorda aquells dies?  

Llavors, la criatura era l’orgull del seu pare. Tan intel·ligent, tan talentós. L’home exhibia els seus excel·lents escolars, mostrava els seus dibuixos. Fins i tot se’n va emmarcar un per al despatx. Això, sí, advertia al fill, res de ser artista. Havia de ser enginyer. A tot estirar, arquitecte, cedia en una mostra de magnanimitat. I el nen assentia davant déu. Els amics de la infància li expliquen que el seu pare era divertit, que feia acudits. Carinyós, no. Però llavors la majoria dels pares tampoc ho eren.  

El xaval dels excel·lents va anar creixent. Les notes van perdre llustre, mentre que l’art es tornava expressió i refugi. La docilitat infantil va donar pas a la rebel·lia adolescent, també a l’ambició. La llar feia olor de tancat, i el pare custodiava les finestres. Continuava entossudit a tallar les ales al fill, i el jove només pensava a volar. 

Pura supervivència

Van arribar els retrets per la roba, per les companyies, per les hores d’arribada... O de no arribada. El pare aviat va entendre que el seu fill encarnava tot el que ell detestava. Una societat malalta. Degenerada. El fastiguejava. La mare aviat va deixar de mediar entre ells, i al fill li va costar perdonar-la. A la fi, ho va entendre. Era una qüestió de pura supervivència. Ella va optar pel sigil. El que no es deia no passava. I el que no passava no era un problema.  

El fill se’n va anar aviat de casa. En les reunions familiars es parlava de nimietats, gairebé res del seu art. Sobre les seves parelles, regnava el silenci més absolut. Fins que va arribar el Nadal del 2005. Va anunciar que, amb la nova llei del matrimoni homosexual, es casaria. El pare ni tan sols va opinar. Tampoc va aixecar la veu. Va abandonar la taula. Quan es va acabar la vetllada, el pare va emetre la condemna. «¿M’estàs dient que no torni a casa meva?», va preguntar el fill, amb més estupefacció que indignació. «És casa meva i tu ja no ets el meu fill», va sentenciar el pare. 

La frase va donar per a algunes bromes entre els amics. Sonava a maledicció bíblica, a butlletí del NO-DO, a llei de ganduls i facinerosos, a pallisses a la comissària i internament en presons i psiquiàtrics. Feia olor de passat i de fetor de sepultures. El fill s’unia a les facècies. Fingia. 

Notícies relacionades

Massa normativa

Les dones que tenen veu

Ja ha tornat a casa. La seva mare li explica les últimes hores. Sabien que el final era pròxim. Tot i així, el pare se sentia amb ànim. Fins i tot tenia la seva papereta de vot preparada per portar-la a Correus. Quina llàstima, diu la mare, no ha tingut temps. Aquesta vegada tenia clar a qui votar, se sentia representat. «A la fi, gent d’ordre, amb valors», deia. Quina pena.  

La dona obre l’armari. Repassa els vestits i escull el preferit del pare. Per a la funerària. El fill agafa el sobre del vot i el col·loca a la butxaca interior de l’americana del pare. S’assegura de tancar bé el botó. Queda perfecte.