Pàgines a l’atzar

Durant anys, en una època en què anava a treballar a la biblioteca pública gairebé diàriament, m’asseia sempre al mateix lloc, entre dues prestatgeries de la secció de biografies. No tenia res de particular, tret que sovint davant meu es posava un senyor estranyíssim, molt intrigant, que arribava a la mateixa hora cada matí, travessava la sala de lectura i extreia d’una prestatgeria el primer volum de ‘La riquesa de les nacions’, d’Adam Smith, s’asseia, i durant 10 minuts llegia el llibre per una pàgina oberta a l’atzar. Després el tancava, l’abandonava sobre la taula, i se n’anava fins a l’endemà. 

Em vaig acostumar ràpid a pensar que aquell era el meu racó favorit. Tots anem buscant, gairebé sense voler, manies que ens atorguin un petit control, més aviat fictici, sobre els dies. Des de la meva cadira, sense aixecar el cul, vull dir, estirava el braç i tenia a l’abast 10 o 15 llibres, corresponents a biografiats que començaven per la lletra P. Em vaig aficionar a agafar ‘Josep Pla’, d’Arcadi Espada, quan necessitava deixar d’escriure i distreure’m durant uns minuts. Sempre s’ha de perdre el temps per obtenir cert fruit del treball. Per centrar-te t’has de distreure, en definitiva. El llibre estava publicat a Ediciones Omega, en una col·lecció que dirigia Nuria Amat, en la qual autors contemporanis triaven un escriptor clàssic i oferien una síntesi de la seva vida i la seva obra amb un estil creatiu i personal.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Cada dia llegia una o dues paginetes, i el tornava a deixar al seu lloc, sense despentinar-me, perfectament assegut. Trobava aquell costum mig secret i divertit. A la seva manera, la meva pauta no era menys estranya que la de l’usuari que tornava dia rere dia a la mateixa hora per llegir Adam Smith, i que em portava a preguntar-me per quins nassos Adam Smith, per què ‘La riquesa de les nacions’, per què sempre 10 minuts i no més, per què pàgines triades a l’atzar. Quan alguna frase del llibre em cridava molt l’atenció, com faig sempre, ho passava a una llibreta. 

Aquests dies, buscant una cosa que em sonava que havia escrit Fleur Jaeggy, i que no vaig trobar, vaig recalar a les anotacions del llibre d’Arcadi Espada. La més interessant era la que deia: «La vida del pare de Pla va discórrer entre les dues frases comunes que, amb un interval de vint anys, li sentia pronunciar el seu fill: ‘En aquest país està tot per fer’. I després: ‘En aquest país no hi ha res a fer’». Eren dues idees enunciades molt enrere en el temps, però que, llegides aquesta setmana, i potser qualsevol setmana, es posaven dretes, com quan llances aigua en una planta flàccida i ressuscita. Els Pla, pel que es veu, tenien els dos una capacitat molt singular per diagnosticar el que li passava al país, sense importar l’època, i advertien que moltes coses anaven malament i que, en canvi, funcionaven, és a dir, funcionaven sense cap resultat, potser perquè els seus ciutadans, com deia el fill, només «comencen a tornar-se assenyats quan ho tenen tot perdut».