De totes maneres

-Toc, toc –diu–, ¿hi ha algú aquí dins?

El nen ni s’altera. Som al metro, a mitja tarda, amb el vagó pràcticament buit. Hi ha seients lliures. La mare i el nen ocupen el que es troba davant el meu. La pregunta de la dona m’inquieta. ¿Podria ser que no hi hagués ningú dins d’aquest cos o, pitjor encara, que hi hagués un nen diferent del que ella espera trobar? Si a mi em fes algú la mateixa pregunta, respondria de seguida:

–Hi soc jo.

És el que contestem quan truquen a la porta del lavabo.

–Hi soc jo.

Tothom és «jo». ¿Però qui és jo?

La mare, després de revisar durant una estona els missatges del mòbil, torna a l’atac:

-Toc, toc, ¿hi ha algú allà dins?

El nen continua impassible. La dona i jo ens mirem, ens somriem.

–No hi ha ningú –dic fent broma.

–No digui això –respon ella–. ¿S’imagina el cos d’un nen buit?

La idea del cos buit torna a inquietar-me. Soc capaç d’imaginar una casa buida, una habitació buida, un taüt buit, però no un cos buit. En això, el nen, com si hagués llegit els meus pensaments, diu:

–Els morts estan buits. No hi ha ningú dins d’ells.

–Ja estàs una altra vegada amb els morts –es queixa la mare. Després, girant-se cap a mi, aclareix:

–Li encanta fer-se el mort.

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

–No és que m’encanti –protesta la criatura–, és que estic mort, per això no contesta ningú.

La dona i jo somriem de nou, però el meu somriure és molt pàl·lid. Estic veritablement espantat. En aquell instant arribem a una estació que no és la meva, però en la qual baixo de totes maneres.