La sequera de les mil cares

La sequera va molt més enllà de la falta d’aigua: és la possibilitat d’una alteració radical de les nostres vides. Del territori, els cultius, l’oci, el benestar, la salut. De tot el que importa. I és per això que tenim el deure de preparar-nos i avançar-nos al que vindrà. De res serveix mantenir la il·lusió que un bon any de pluges ho solucionarà tot, per bé que pugui salvar una collita o omplir els embassaments el just i necessari perquè respirem una mica més tranquils. Vivim en un país situat a l’epicentre del canvi global: el Mediterrani s’escalfa més ràpid que la resta del planeta. El nostre territori és fruit d’una intensa relació entre els usos humans i la natura, i forma un mosaic extremadament divers i, en algunes parts, molt fràgil. Després de segles d’arada, dessecaments o explotació forestal, els ecosistemes i els camps es troben en un precipici al qual la sequera els pot empènyer. ¿Com ho evitem?

En primer lloc, deixem d’intentar prolongar l’agonia d’un món que ja no és l’actual. La Catalunya del 1950 no era com la que trepitgem ara. Tampoc, per descomptat, en l’aspecte climàtic: és 1,7 ºC més càlida. L’estiu dura sis setmanes més que el 1980, el Mediterrani ha augmentat la seva temperatura més d’un grau i la verema comença gairebé un mes abans que llavors. ¿Fins quan intentarem quedar-nos en el passat en comptes de pensar el futur? Els nous ritmes han de marcar el camí.

Notícies relacionades

Guanyar versus governar

Les veus de les víctimes

Però per a això necessitem establir una relació diferent amb l’aigua, fins i tot en aquells àmbits, com el consum urbà, que amb prou feines representen un 10% del consum total. No podem compartimentar l’adaptació i pensar que va d’unes parts del territori i d’altres no. Necessitem ser conscients de l’ús d’un recurs que no només mou l’economia, sinó que sosté la vida. La nostra i la del que ens envolta, siguin les herbes d’un escocell del nostre carrer o el camp del qual venen les pomes del súper, però també tota la flora i fauna que viu al marge de la nostra presència, a rius i boscos de ribera, a muntanyes i marjals.

En aquesta tercera dècada del segle XXI hem entès a la fi que l’energia és una qüestió crucial en la transició ecològica, que va molt més enllà de l’energètica. L’aigua és l’altra gran pota de les transformacions inajornables. El camí està en l’educació ambiental i en un canvi d’hàbits que no es quedi a casa nostra. A entendre la nostra responsabilitat com a ciutadania crítica i no només com a consumidors responsables, a fi de poder exigir canvis legislatius, productius i de planificació territorial. A relacionar-nos d’una altra manera amb el futur, amb la vida, amb el terra. És a dir: amb l’aigua i amb nosaltres mateixos.