Sembla una tonteria Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Ens queda la nit
Tots somiem tenir una gran vida, després rebaixem les nostres expectatives i ens conformem a tenir una gran època, un bon any, un bon mes, i, en última instància, desitgem modestament tenir una gran nit
Si tens temps, el perds. Ja fa un any que un amic ha d’entregar la seva nova novel·la «el mes que ve» urgentment. El mes que ve va passar a continuació a ser «la setmana que ve», i més recentment encara, «aquest divendres». Però mai acaba d’enviar el manuscrit a la seva editora. Els divendres transcorren i es consumeixen com paper al foc, mentre desitgen sort i llancen petonets als divendres següents. A la novel·la sempre li falta alguna cosa. De fet, durant molts mesos gairebé sempre li faltava la major part.
La raó d’aquesta dilació permanent no és que la novel·la el desconcerti amb les seves dimensions, o amb la seva complexitat, sinó que no escriu. No és fàcil escriure, que consti. En comptes d’això, ell fa altres coses, es distreu del llibre, i quan se sent malament per no haver escrit, i rep una trucada o un missatge de la seva editora, intenta esquivar l’incòmode sentiment escrivint unes quantes paraules. I acció seguida, es distreu de nou.
El problema és la percepció que realment mai s’esgota el temps, i queè sempre hi ha marge per acabar més endavant el llibre i, llavors sí, entregar-lo. El meu amic, que atresora un talent extraordinari, ha donat mostres sobrades en altres ocasions que necessita molt poc marge per crear una cosa realment brillant. En el fons, creu que n’hi ha prou amb una sola nit de bogeria per passar de les tres mil paraules que durant molts mesos va tenir la novel·la, a les quaranta-set mil que li agrada que tinguin els seus llibres a l’acabar-los, en homenatge a ‘El gran Gatsby’, que segons ell simbolitza la dimensió ideal.
Entretots
Tots somiem en algun moment tenir una gran vida, després rebaixem les nostres expectatives i ens conformem a tenir una gran època, un bon any, un bon mes, i, en última instància, desitgem modestament tenir una gran nit. El meu amic em recorda a Évariste Galois, l’insigne matemàtic. El 29 de maig de 1832 va tenir una baralla amb un altre home en una taverna, a propòsit d’una dona. En defensa del seu honor va acceptar batre’s en duel a trenc d’alba. El seu rival era militar de professió i ell un matemàtic que fins aquell dia no havia aportat gran cosa a la ciència. Però aquella matinada seria llarga. Évariste se’n va anar a la pensió Sieur Faultrier, a París, a l’espera de l’alba, i mentrestant va escriure una solució concisa a un problema complex, d’enorme influència en les matemàtiques de la segona meitat del segle XIX i en les de tot el XX: «Donada una equació de grau primer, decidir si és o no resoluble per radicals». No li va importar saber que moriria: va escriure. Va escriure l’obra en una nit, una obra de gran pes, fundadora de la matemàtica moderna. A trenc d’alba, va abandonar la seva pensió i es va enfrontar en duel a pistola amb Pescheux d’Herbinville, segons testimoni d’Alexandre Dumas. Galois va rebre un tret a l’abdomen i els seus contrincants i padrins van fugir. Un transeünt el va trobar i el va portar a l’Hôpital Cochin, on va morir l’endemà.
Sempre hi ha temps, en especial quan només queda una nit.
