Toni Bou: el màxim col·leccionista de títols mundials

Quan dic que va començar amb bici i ha acabat amb bici és perquè, dels primers dies a Piera (l’Anoia), on Toni Bou Mena va néixer el 17 d’octubre de 1986, només en recorda victòries, moltes victòries. Entre els 6 i els 14 anys saltava (i mai més ben dit) de la bici a la moto, tot i que li agradava més la bici perquè era més lleugera que la moto i li permetia jugar a ser el millor saltimbanqui del món.

Quan dic que va començar amb bici i ha acabat amb bici és perquè als 5 anys ja havia guanyat els primers títols, però l’altre dia, abans d’agafar la moto per continuar practicant, Bou, de 36 anys, 32 títols de trial, 211 victòries i 279 podis, va ser derrotat, baixant d’Envalira, per la seva parella, l’advocada Esther Piquer, que no té miraments.

«¡D’acord, d’acord!, em va guanyar, però és que ella és una professional de la bici i, sí, ens vam desafiar una mica, i em va deixar enrere ¡tampoc creguis que gaire enrere!» I és que l’Esther, per no quedar-se enrere, ha fitxat per l’equip de ciclisme Andona i necessita estar en forma tant com Bou.

Bromes a part, estem davant l’ésser humà, l’esportista, l’atleta, el campió, que més i millor ha guanyat del segle passat i del present. Ningú porta acumulades sobre els seus fornits braços i robust coll tantes medalles, tants títols mundials, com Toni Bou (Montesa Honda), que té en total, de moment, 32 ceptres i va pel 33 (¡mira, la victòria que persegueix el gran Fernando Alonso a l’F-1!) perquè, en aquests moments, lidera el Mundial 2023 per davant del nou portent de l’especialitat, el jove Jaime Busto (GasGas).

Quan algú intenta descriure què és i què representa Bou per a l’esport sol recordar que el gran Michael Phelps acapara 28 medalles olímpiques i que la petita gimnasta Simone Biles, que reapareixerà d’aquí a uns dies, suma 25 medalles, dos menys (23) que els Grand Slams que atresora el portentós tennista serbi Novak Djokovic. Però ningú té 32 títols mundials, ni tampoc fa 17 anys consecutius que guanya sense parar.

Un monstre

Cert, el trial és un esport minoritari. Cert, Bou no té 150 rivals que aspirin a destronar-lo com passa, per exemple, amb Djokovic, Rafa Nadal, Roger Federer i Carlitos Alcaraz. Però el que Bou està fent en el trial converteix el que van fer altres monstres, enormes, tremends, com Doug Lampkin i/o Jordi Tarrés, en gestes menors.

Bou ha inventat una manera de competir que no té res a veure amb el passat i, probablement, tampoc amb el futur malgrat que, en una altra demostració de la seva bondat, dimensió, professionalisme, generositat i mestria, ell mateix s’ha encarregat d’ensenyar, repeteixo, malgrat que és el seu rival principal, Jaime Busto (GasGas), a qui ha gronxat a la seva falda i descobert (i regalat) els seus secrets.

Bou és tan bo, tan, que competeix contra ell mateix. Per això defensa que «tot, i més superats els 30 anys, és al cap. És el cap el que et converteix i et manté a dalt de tot. I serà el cap el que em digui quan he de deixar-ho».

Notícies relacionades

Toni Bou i Aina Cid, esportistes catalans de l’any

Illa, malgrat Sánchez

Ningú, ningú, coneix més bé Bou que Miquel Cirera, l’home que ha estat aquests 17 anys al seu costat, el seu cap, el seu conseller, el seu amic. «Extraordinària persona i millor amic. Humil, obert i una autèntica esponja a l’hora d’acceptar consells. Com a esportista és un 10, un 11, un 12. Un senyor. Ajuda a tothom. Jo l’hi dic sempre, ‘no en tens ni idea del que estàs fent, Toni, quan et retiris t’adonaràs de la bèstia que has sigut’. Ell, ara, no dona valor al que fa i és de bojos».

Demà hi ha revenja a Envalira. Em temo que l’Esther, per bona que sigui, ¡que ho és!, té possibilitats de perdre. Bou només perd dues vegades a l’any. Si perd.