El malson d’una víctima de violència de gènere: «Quan tornem a casa, ja ho veuràs»

Explico la història, desgraciadament real com la vida mateixa, que va passar a les 19.20 hores d’ahir, a la porta d’embarcament número 2 del bufó aeroport de Jerez, Vueling-3154, amb sortida cap a Palma a les 20.30 hores, i que va acabar avançant-se 10 minuts. I la compto perquè es facin una idea, tot i que cap de vostès es portarà cap sorpresa, de com funciona, no només el maltractament, sinó el molt que costa que les dones s’atreveixin a denunciar els que les maltracten de paraula o obra.

Cops i amenaces

Esperàvem desenes de passatgers (n’hi havia, fins i tot, overbooking, és a dir, excés de viatgers) que arribés l’hora d’embarcar. A Jerez, no hi ha ‘jardineres’, ni ‘finger’ ni passarel·les. Arribes a l’avió caminant per la pista fins al Boeing, el morro del qual gairebé toca les vidrieres de la immensa sala d’espera, una de sola, gran i comuna, per a les cinc portes d’embarcament.

Jo estava assegut, esquena amb esquena, al matrimoni gran, coincidint amb el seient de l’home, mentre que la Consuelo estava al seu costat. I, de sobte, vaig advertir com si la fila de seients es mogués, lleugerament, gens escandalós però cridaner. No li vaig donar importància fins que vaig sentir els crits de Carolina, la jove que estava asseguda davant la parella. Carolina cridava, desesperada, perquè l’home deixés de donar cops de colze forts, contundents, en un braç, a l’espatlla a Consuelo, i l’amenacés amb alguna cosa més. Pitjor, sens dubte.

La Carolina va arribar a posar-se dret, en cap moment va fer posat d’enfrontar-se a l’home, entre altres coses perquè l’aeroport és tan petit que la parella de la Guàrdia Civil va acudir immediatament al sentir els crits de Carolina.

Mercedes i jo, que, repeteixo, havíem estat a punt d’intervenir, sentim, nítidament, com, quan un dels guàrdies agafava, sense cap violència, amb tacte, l’home pel seu avantbraç esquerre, l’agressor li va deixar anar a la seva dona, espantada és poc, espantadíssima: «Quan arribem a casa, te n’assabentaràs». El matrimoni, per descomptat, viu a Palma i tenen un fill, sí.

Pocs minuts després que la Guàrdia Civil s’emportés l’home a les dependències que tenen a l’aeroport, va tornar el més jove dels policies per demanar a Carolina si podia relatar-los, ja al seu despatx, l’ocorregut. Carolina ens va deixar els seus estris i se’n va anar amb ells. Va tornar als cinc minuts. No hi havia gaire a explicar, tot i que fos tremendament desagradable i denunciable. No vam tornar a saber més de l’agressor i vam entrar a l’avió.

Quan estàvem ja tots asseguts, una parella de safates, tremendament amables i, per descomptat, tremendament sensibles, van acompanyar la Consuelo al seu seient. Carolina es va asseure, curiosament, darrere meu, que tenia el seient 5C. Després d’haver acomodat a la Consuelo, ofert aigua, una mica de menjar i uns bombons, l’assistent de vol li va preguntar a Carolina com es trobava i si necessitava alguna cosa. La noia va respondre que estava bé i que només patia per Consuelo.

Evidentment, dels centenars de passatgers que viatjaven al VY-3154, ningú es va assabentar del contratemps. Ningú. Això sí, el comandant va suggerir a la seva tripulació que li oferissin a Consuelo la possibilitat d’anar, més còmoda i protegida, als seients davanters, però la dona va dir que ja s’havia instal·lat en el seu i, després d’agrair l’oferiment, no es va moure.

Ja saben vostès que, quan l’avió toca terra, els passatgers es tornen bojos, s’aixequen immediatament dels seus seients i, fins i tot, mentre l’avió va camí del seu aparcament, ja estan traient les maletes dels maleters superiors. I sí, així va passar al tocar terra, cap a les 22.00 hores d’ahir dimarts a l’aeroport de Son Sant Joan.

«¡Sisplau, senyors, sisplau!, tornin als seus seients, col·loquin, de nou, les maletes als compartiments superiors, ja que ha d’entrar la Guàrdia Civil!», va dir l’assistent de vol per megafonia. Algú, probablement el comandant, amb gran criteri i sensatesa, li devia suggerir a la parella de la Guàrdia Civil que es quedessin a l’escaleta de l’avió i la Consuelo, Carolina i Mercedes van ser les primeres a desembarcar, amb summa discreció.

Mentre la resta de passatgers vam anar baixant a poc a poc i omplint les dues ‘jardineres’ que estaven aparcades als peus de l’avió, els policies custodiaven la Consuelo, que estava parlant amb el seu mòbil amb el seu fill davant la mirada, atònita, de Carolina i Mercedes. Cap de les dues donava crèdit al que estava passant. O sí, desgraciadament sí que donaven crèdit al que estava passant, «ja que sempre passa el mateix», va dir Carolina al pujar a l’autobús.

En efecte, Consuelo tractava, bé, no, no tractava, va justificar el comportament del seu marit, arribant a dir que «té aviat, però de seguida se li passen», «va medicat»... I tots pensem: per Déu està tornant a passar.

Carolina, al detectar, en efecte, que el fill de la Consuelo li estava dient a la seva mare que no podia denunciar el seu pare de cap manera, els va dir a la parella de la Guàrdia Civil que ella ja havia complert, ja havia fet el que creia que havia de fer, que la policia de Jerez tenia les seves dades i que, ho sentia molt, però que ella no perdia ni un minut més «si la senyora vol córrer el risc de no denunciar».

I, en efecte, quan tots tres, Carolina, Mercedes i jo ens ajuntem en un racó de la ‘jardinera’, insisteixo, sense que la resta del passatge sospités res, en el trajecte fins a la sala d’equipatges de l’aeroport de Palma només vam poder lamentar i comentar amb amargor aquesta maleïda afegitó de «després, passa el que passa».

«Això fa això en públic...»

«Si aquest home s’atreveix a fer el que ha fet, en públic, en plena sala d’embarcament, què no s’atrevirà a fer-li a la seva dona en la intimitat de casa seva», els vaig comentar a elles, insisteixo, amb la boca petita. «Que s’atrevirà a fer-ho, no, ¡què li haurà fet, ja!», va remarcar Mercedes. «Ho sento, però vaig creure que ho havia de fer», va afegir Carolina, a qui felicitem per la seva acció, per la seva tremenda valentia i determinació.

Notícies relacionades

Gairebé la meitat dels aspirants suspenen les proves per accedir als graus d’Educació Infantil i Primària

Mansour Gueye, el senegalès que després d’una dura travessia en pastera va acabar vivint a Espanya: "No es pot jutjar ningú pel color de la pell, soc aquí per guanyar-me la vida"

Se suposa que aquell menyspreable home agafarà, avui mateix, el primer vol Jerez-Palma i tornarà a casa seva on, amb el consentiment del seu fill, sens dubte, continuarà maltractant, de paraula i obra, a Consuelo, malgrat que, davant la presència del seu fill, li haurà promès no tornar a fer-ho mai més.

Sense denúncia, ja se sap, no hi ha cas, però tots sabem que n’hi haurà, sí, n’hi haurà.