Apàtrida al Barça

De tant en tant, suposo que per la meva obsessió pels episodis sòrdids, recordo la tarda del 2001 al Camp Nou en què Rivaldo, aquell brasiler genial i garrell, va executar una xilena impossible des de fora de l’àrea que va permetre al necròfil Barça de Rexach i Gaspart accedir a la Champions. Els aficionats van assaltar el camp al seu aire. No tant per intentar abraçar la infinitat d’antiherois que llavors poblaven l’equip –l’assistència, sí, va ser de Frank de Boer–, sinó per demostrar que aquell escenari era el seu. I que allà podien fer el que els vingués de gust. Una parella va començar a petonejar-se sobre la gespa com si no hi hagués demà mentre els seguidors miraven de no trepitjar tan tòrrida escena. Els més eixerits, no obstant, arrencaven quadrats de gespa amb el mateix fulgor emocional de qui es va emportar a casa trossos del mur de Berlín. Ni el sentiment de pertinença ni el de propietat canvien, perquè viure obliga a arrelar. Fa uns dies, un bon amic em mostrava orgullós una fotografia on se’l veia agafant una butaca arrencada del vell Camp Nou, la mateixa que durant tants anys havia ocupat en un estadi blaugrana convertit de sobte en esquelet a reivindicar.

Notícies relacionades

Finals i principis

La campanya masclista més bruta contra Harris

La remodelació del Camp Nou era urgent. La decrepitud de les instal·lacions era massa evident –i fins i tot perillosa– per continuar retardant una obra que s’hauria d’haver iniciat en els temps que l’expresident Bartomeu presumia de la capacitat d’ingressos d’un club que acabaria endeutat fins al moll de l’os. En els últims partits de la present Lliga, en què l’estadi va tenir una assistència mitjana de 83.000 espectadors per la il·lusió generada pel Barça campió de Xavi Hernández, els aficionats ni tan sols es recreaven en les plagues de mosques que sotjaven les sales de restauració o els lavabos embussats. Perquè, tot i que l’estadi comencés a fer por, era el seu. I res fa més por que l’exili.

L’Estadi Olímpic de Montjuïc està rebent la seva oportuna capa de xapa i pintura. La directiva de Joan Laporta ha sabut corregir a temps la seva monstruosa política de preus, conscient que els socis no han de ser els que assumeixin la càrrega d’una mala gestió. Però, a expenses que els abonats que estaven a la llista d’espera aprofitin l’oportunitat per trobar un forat, sempre hi haurà un motiu de pes per donar l’esquena a la muntanya. El fred. El vent. La sortida sense cotxe a hores intempestives. El dubte que hi hagi prou busos llançadora. Les escales mecàniques, que funcionen un dia i l’endemà no. Tot serveix, tot i que potser només hi hagi una resposta. L’exili anul·la la pertinença. Ningú es troba còmode sent un apàtrida.