El Barça posa Europa de cap per avall

Convé entendre Lamine Yamal per desxifrar aquest Barça que ha convertit Europa en una psicotròpica pista de ball on tot pot passar. Lamine és un geni adolescent. Com a tal es comporta –i s’ha de comportar– per mantenir la seva essència. És l’artista que fa caure de cul el seu marcador amb un control en un lloc irrellevant per engendrar l’1-0. És el transgressor al qual se li acut treure una pilota de taló al costat de la seva àrea i provocar el gol rival. I és també el noi valent que es demana tirar el penal de la redempció (el del 3-2) per després poder asseure’s sobre la tanca, sol i amb la gansoneria de qui posa el cul sobre el suport del banc del parc amb el piti, perquè el Camp Nou no tingui cap altre lloc on mirar.

Lamine, amb les seves coses, va fer i va desfer nusos en aquest Barça que passa per ser l’equip més desvergonyit del continent. Un grup que combat les seves pròpies tares –les estepes a l’esquena o l’absència de laterals que defensin– amb passió i talent, ànsia competitiva i grandesa. El Newcastle, que probablement va pensar durant 45 minuts que podia tenir alguna opció d’arribar als quarts de la Champions, va acabar rebent una pallissa de les que fan mal per sempre i deixen en mal lloc els deliris de grandesa de la Premier i els seus capitostos.

No havia fet falta als homenets d’Eddie Howe imaginar condicions climàtiques similars a les del seu St. James’s Park per sortir endollats. Un vent gèlid i desagradable es deixava notar pel Camp Nou i els seus espectadors, amb les bufandes blaugranes comprimides a la tràquea, no vivien una eliminatòria de Champions des d’aquell 3-0 de fogueig davant el Liverpool de les semifinals del 2019, avantsala de l’enfonsament a Anfield.

Eren altres temps, amb un Barça que estava preparant el seu descens als inferns a la barcassa d’un Caront amb les ulleres de nen bo de Bartomeu. Aquest club d’ara, en què Joan Laporta ha validat massivament a les urnes la seva autocràcia, transmet una irreverència addictiva que es retroalimenta de l’ullal juvenil dels futbolistes, un equip que prefereix el xuclet al petó.

Hansi Flick és molt més que "un empleat de 61 anys". És el necessari mentor que sap arrencar als seus jugadors qualsevol complex cada vegada que passen pel camerino (del perillós 3-2 del primer temps a l’històric 7-2 del final). És qui rearma Raphinha, que va ser qui va inaugurar el partit després del primer estratagema de Lamine, qui va forçar el penal que tot ho va canviar –agafada de Trippier caçada pel VAR– i qui, en el segon acte, tot ho va sentenciar –gol i assistència a un Fermín que va fer el de sempre, deixar-se l’ànima–.

Notícies relacionades

El Govern reconeixerà les cotitzacions dels olímpics des de 1980

Un Barça pacient s’assegura una nova final de Copa

Però, entre els múltiples mèrits que van brollar després de l’escabetxada a la banda dreta en el primer acte i els dos gols d’Elenga, convé aturar-se en la insistència de Flick amb Lewandowski. El polonès venia de rematar a càmera lenta, i contra les cames d’un rival, quan pitjor estava el Barça. Flick hauria pogut tenir la temptació de treure-se’l de sobre, però va perseverar. I Lewandowski, que aprofita qualsevol moment per treure’s la màscara i respirar, li va agrair el gest amb dos gols.

L’afició, morta de fred però feliç, va haver de veure com Szczesny tornava a campar per l’herba després de la petita lesió de Joan Garcia. Aquest Barça no està fet per estar en pau. ¿I què?