Ultradreta Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El retorn a la barbàrie
El PP normalitza el neofeixisme de Vox, li dona les claus de les institucions i el situa en el relat central de la política
Segons Gabriel Le Senne, el flamant president del Parlament balear, la violència de gènere és una mentida, «‘un constructo 'woke' que os tragáis vergonzosamente». La seva frase més surrealista, de les moltes ximpleries que acumula, assegura que les dones som violentes perquè no tenim penis. Segons Marta Fernández, la flamant presidenta de les Corts d’Aragó, el papa Francesc és un ésser demoníac, «‘luciferino’», que ha pres possessió del tron de Sant Pere, i diu que els violadors podran fluir com a transgèneres i anar a la presó de dones, on ves a saber què faran. La seva frase més famosa és de nota: «Te equivocas, feminista. Sois las nietas de los cristianos que echaron a los moros de la península para que pudierais pasear en tetas por la calle». Segons Llanos Massó, flamant presidenta de les Corts Valencianes, cal prohibir l’avortament i l’educació sexual a les escoles, en línia amb el seu ultracatolicisme i la seva militància als ultres d’Hazte Oir. La seva frase més famosa: «Dejen a los niños en paz», proferida al Parlament contra la campanya d’educació sexual a les escoles del Govern.
Tots tres neguen el canvi climàtic i la violència de gènere, militen en l’ultracatolicisme preconciliar, són furibunds transfòbics, admiren Franco i, per damunt de tot, estan obsessionats a fer desaparèixer tot rastre de català a les institucions del seu domini lingüístic. És a dir, compleixen tots els requisits del feixisme espanyol ultracatòlic, antimodern, reaccionari, imperialista i intolerant. O, dit altrament, militen en un falangisme 2.0 tant ultramuntà com la versió primigènia, una versió renovada de la mort de la intel·ligència de Millán-Astray. En aquest sentit, veure totes les institucions parlamentàries de la vella Corona d’Aragó en mans d’aquests fanàtics cavernaris és certament una derrota profunda de la intel·ligència. Crec que era Voltaire qui deia que la civilització no suprimeix la barbàrie, sinó que la perfecciona, i aquí estem, en el retorn perfeccionat dels bàrbars.
Òbviament, hi ha moltes causes que podrien explicar el creixement d’aquest neofeixisme que està vivint el seu moment més dolç des de la mort del dictador. I una és de manual: la transició va segellar el pacte d’impunitat de la dictadura, i, en conseqüència, va blanquejar els seus crims i la seva ideologia. I, pel que fa a la qüestió de l’idioma català i a la pluralitat de l’Estat, la culpa està compartida a dreta i a esquerra. Però més enllà d’aquell pecat original, la responsabilitat del creixement d’aquest nacionalisme ultra contemporani és, sobretot, del Partit Popular, que és el que ha alimentat el nacionalisme excloent, ha pervertit sovint les regles democràtiques i ha blanquejat permanentment el franquisme. Si el PP hagués aconseguit generar un discurs civilitzat a l’estil dels conservadors europeus, uns ‘tories’ a l’espanyola, és possible que l’extrema dreta hagués crescut igualment, però és inimaginable que hagués estat acollida amb els braços oberts. És el PP el que normalitza el neofeixisme de Vox, el que li dona les claus de les institucions i el que el situa en el relat central de la política. És a dir, el naturalitza, li suavitza les arestes més estridents i el col·loca en el paquet dels «bons patriotes», obviant que no hi ha enemic més terrible per a un país que un feixista. En la seva carrera folla cap a la Moncloa, s’ha besat a la boca amb la serp.
Entretots
Li sortirà bé? D’acord amb les enquestes, sembla que arriba l’hora del PP. Però també és cert que aquests pactes ultramuntans estan causant un gran impacte ciutadà que retroalimenta la por. I la por és favorable a Pedro Sánchez, perquè atura la dispersió i concentra el vot en el partit que la pot combatre, és a dir, en el PSOE. Aquest deu haver estat un dels motius de l’avançament al juliol: forçar el PP a fer els pactes Frankenstein que necessitava, just a tocar de les eleccions, per deixar en evidència la naturalesa de la bèstia. Jugada arriscada però segurament inevitable, perquè si hagués esperat uns mesos, l’efecte pànic davant aquesta onada feixista hauria quedat diluït.
Ja ho veurem. De moment, tenim el neofeixisme al poder, pentinat, beneït i mudat pels salvadors de la pàtria.
