Hola, què busques

En el moment que es va perdre contacte amb el submarí Titan, tots segurament estàvem ocupats buscant ja alguna cosa. Petita, gran, important, secundària, evident, velada. És l’essència de cada dia: despertes i comença la primera persecució. A casa meva s’havia decretat, feia dia i mig, la recerca d’unes tisores. Ningú les havia tocat, com sempre en aquestes circumstàncies, però no eren al seu lloc, i les necessitava per retallar una foto. Ser culpable, després en tot, és una cosa lletgíssima.

Van desaparèixer, doncs, sense que les toquéssim. Les vam perseguir per tot arreu. Quan els racons plausibles es van esgotar, vam continuar pels absurds: la nevera, els suports per a testos, el cubell de les escombraries, les maletes. Les coses perdudes es troben o al seu lloc natural, o on és impossible que apareguin. Per fi les vam veure ficades en una llibreta, però això no va ser la culminació de res –el plaer és efímer–, sinó el passadís a una altra indagació. Sempre és així, ja que la jornada es descompon en un nombre indesxifrable de recerques, que es resisteixen temporalment abans d’expulsar-te a una de nova.

Mentrestant, el rastreig del Titan continuava. No el buscàvem nosaltres, però com si ho féssim. Les recerques també s’imposen. Ens enfrontem a un assumpte profundament humà impossible de defugir. Amb la mala sort que en aquest cas hi havia un compte enrere, i les vides d’un grapat de milionaris en joc. 

Però llavors, sense solució de continuïtat, no vaig trobar les ulleres de sol estil aviador. Va passar, però, una cosa notable, que passa en moltíssimes recerques: que vaig trobar una altra cosa que havia deixat de buscar feia massa temps: una llibreta petita amb apunts per a contes futurs.

Em va passar una cosa semblant, però millor, fa anys, quan vaig descobrir que ‘Los detectives salvajes’ no eren al seu lloc. El 2014 es va esfumar sense deixar pistes. Era amb mi des de 1998. Vaig acusar de robar-lo a diverses persones, el vaig donar per perdut per sempre, tot i que em vaig negar a comprar-ne un altre, perquè ja no seria la primera edició d’Anagrama. D’altra banda, em venia més de gust que mai tornar a les seves pàgines. El record s’havia omplert d’equívocs. Ni tan sols sabia precisar si al final de la seva recerca Ulises Lima i Arturo Belano trobaven Cesárea Tinajero.

Notícies relacionades

De Costa a Lleó XIV, més Europa

Kallifatides, Europa, ‘Paradiso’

Van passar els mesos, i a sobre dels mesos, els anys. Un dia vaig visitar la meva fillola a Vigo. La seva mare em va convidar a veure les obres que havia fet a casa. Quan vam entrar al saló, els ulls se me’n van anar als llibres. De seguida vaig distingir ‘Los detectives salvajes’. No em vaig resistir a agafar la novel·la i obrir-la. Quan la vaig obrir, vaig descobrir el meu nom escrit amb la meva pròpia lletra.

Amb la llibreta dels contes futurs va passar el que mai vols: que al llegir-los et semblen una porqueria. Hi ha coses que mai es perden prou bé. És igual el que facis, és impossible la seva desaparició total. I d’això conclous que la vida va sempre de buscar i trobar. Alguns dies també va de no buscar i trobar igual.