Investidura Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El bumerang de l’‘anticolauisme’
Ada Colau se’n va amb el mateix soroll amb el qual va arribar i va iniciar la legislatura, el soroll salvatge i de vegades teledirigit que l’ha perseguit des del primer dia. ¿Quines tempestes apocalíptiques s’haurien desencadenat si fos qui hagués pronunciat el cèlebre «que us bombin»? En la pregunta hi ha la resposta. El cert és que el vot prestat de Valls i el vot que ella va deixar a Collboni han generat la mateixa reacció histèrica als que ja acariciaven la vara d’alcalde i semblen haver descobert de sobte que el poder no s’aconsegueix la nit de les eleccions, sinó el dia de la investidura. Els partits que s’han quedat sense comandament i s’han dedicat a posar el crit al cel i donar lliçons morals amb el pacte a última hora de Barcelona han perpetrat i perpetraven en aquell mateix moment en diversos ajuntaments acords que contradeien els seus propis escarafalls. Veuen la brossa a l’ull de l’altre: es veu que a Barcelona és moralment obligatori que guanyi la llista més votada, però a Girona o la Generalitat no fa falta.
Es veu que a Barcelona és una traïció votar (sense cap pacte) igual que el PP, però és un èxit tàctic quan ERC vota a Madrid coincidint amb el PP en contra de la reforma laboral. Es veu que el PSC és el dimoni del 155, però ERC es va casar amb Pedro Sánchez i Junts li entrega la Diputació de Barcelona sense embuts. Hi ha fins i tot qui s’ha afanyat a dir que hi ha hagut un cordó sanitari en contra de l’independentisme, oblidant com Xavier Trias va amagar molt calculadament les sigles de Junts durant la campanya i es va cuidar molt de pronunciar mai la paraula «independència», de la mateixa manera que va evitar que se’l relacionés amb Puigdemont i Borràs per aconseguir atraure un cert vot d’ordre de Ciutadans i del PP. Són les curiositats de la geometria variable de Junts: a Waterloo es promou la ruptura però al Círculo Ecuestre es concilia, a Catalunya s’engrandeix el logo però a Barcelona s’amaga, i enmig Xavier Trias ho fa tot a la vegada a tot arreu, com la pel·lícula. En realitat, el que ha passat a Barcelona té molt més a veure amb l’exercici despietat i de vegades cínic del poder que amb l’agonitzant procés. Sí, Sirera ha votat Collboni en clau antiinpendentista pensant en el 23J, però l’estrany pacte d’Ernest Maragall amb Junts té més a veure amb la debacle d’ERC a les municipals i amb la seu particular ‘vendetta’ contra Colau pels vots de Valls que amb cap convicció nacional.
Entretots
Carreró sense sortida
El que ha passat a Barcelona és que Junts i ERC van anunciar un pacte sense tenir majoria i no es van adonar que els Comuns, entre l’espasa i la paret, evidentment sempre escollirien Collboni abans que Trias. El que ha passat a Barcelona és tan senzill com que Collboni és qui millor ha jugat les seves cartes i ha sabut dirigir hàbilment els Comuns a un atzucac on només el podien votar a ell. El que ha passat és que al final l’‘anticolauisme’ ferotge ha resultat ser una idea vaga i apolítica basada en l’odi irracional que servia per a la campanya però no per governar, perquè a l’hora de la veritat s’ha convertit en un al·licient, com un bumerang, perquè Colau bloquegés els seus ‘haters’. És d’una ingenuïtat sorprenent pensar que pots malmetre algú sense pietat durant vuit llargs anys i després, ni que sigui per omissió, t’entregarà l’alcaldia. El resultat, agradi o no, és que a Barcelona es configurarà un govern molt més tendent a la continuïtat que a la ruptura.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
