Jordi Alba i els hereus

En aquest temps he conegut alguns jugadors barcelonistes, com Messi i Jordi Alba. Un s’ha escorregut, crec que raonant-ho bé, tot i que em fa la impressió que ho tenia raonat des que se’n va anar fa dos anys, i l’altre se n’acaba d’anar, també entre llàgrimes. Plorar és de nens, ens deien en la nostra infància els que ja havien plorat i continuaven plorant encara quan eren adults. Messi va plorar a l’anar-se’n, però ara que, en certa manera, també se n’ha tornat a anar, no ha vessat ni una llàgrima davant els companys que van acollir les seves últimes declaracions amb la sensació que potser, potser, tornaria.

La marxa d’Alba ha sigut, en aquesta ocasió, més dramàtica. Molt més que en el cas de Busquets, que té un somriure de la seva propietat que no l’abandona ni quan s’enfada amb els àrbitres. El millor lateral que ha tingut l’equip en molts anys es va banyar en llàgrimes («Banyada en llàgrimes», deia Gabriel García Márquez a la seva agent, Carmen Balcells) a l’anunciar la seva retirada. Mirava al voltant, quan va arribar a la banqueta, per compartir el seu plor amb una cara més, ja que no volia que ningú sentís que ell s’oblidava de qualssevol dels que van passar la vida esperant que ell centrés perquè un altre, Messi, generalment, rematés.

El dia en què va marxar o es va anunciar la seva marxa, ja que ara torna ni més ni menys que a la selecció, vaig recordar l’única vegada a la meva vida en què me’l vaig trobar. Ell anava a la zona ‘business’ d’un avió d’Iberia, viatjava de Barcelona a Madrid amb algun altre futbolista per entrenar-se amb la selecció espanyola. Era tan jove com ho són ara Gavi, Ansu Fati i Pedri, i estava de conya amb un altre company seu el nom del qual no aconsegueixo recordar.

Per aquest avatar que ens persegueix quan veiem els famosos, per la seva cara, pel seu joc, com en aquest cas, o per la seva manera d’estar, vaig sentir que l’havia de saludar. Anys abans, quan ell tenia l’edat que en aquell moment de la nostra única trobada tenia Alba, em vaig trobar en un autobús d’Iberia, a Barajas, amb Messi. A ell sí que el vaig saludar, ens vam donar la mà, que ell havia estat exercitant a les barres d’aquella ‘guagua’ on anava acompanyat d’altres amics que no feien pinta de futbolistes, i se’n va anar amb aquesta indiferència que produeixen les trobades a altes hores de la nit.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Però a Alba no li vaig dir res. Em va semblar, francament, un adolescent que feia entremaliadures en primera classe, i a l’instant en què els meus ulls es van creuar amb els seus (i he de dir que no ho he oblidat) semblava disposat a fer d’aquest trajecte aeri una estona de diversió, de manera que no volia altres distraccions dels adults que el reconeguessin.

Un noi que s’havia de menjar el món. I se l’ha menjat. Com se l’estan menjant, cada un adaptat a la seva manera de ser i d’estar, els seus hereus Ansu Fati, Pedri i Gavi. Sempre he pensat que els futbolistes que neixen amb tan bona estrella estaran per sempre al Barça, que mai arribaran a les llàgrimes de Messi o d’Alba i fins i tot de Busquets. Però, de la mateixa manera que els aficionats plorem pels que se’n van, ells també ploraran alguna vegada per anar-se’n, i nosaltres, si seguim aquí, a prop del color blaugrana, també plorarem perquè hauran sigut part de les nostres aspiracions de guanyar... o de perdre, havent jugat com Déu mana.