Gàrgoles Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La comèdia ve de sèrie
Les fotos de les caixes i caixes de documents que Donald Trump tenia guardats en Mar-a-Lago m’han fet pensar en el nyap del Watergate
Acabo de veure ‘White House plumbers’ (Els fontaners de la Casa Blanca), la sèrie d’HBO que descriu en clau còmica l’assalt trapasser a l’edifici Watergate, seu del Comitè Nacional del Partit Demòcrata, amb la idea de robar documents i de col·locar micròfons en benefici de la campanya de reelecció presidencial de Richard Nixon. Tots sabem com va acabar aquella història tan estranya, però aquesta vegada, en lloc d’ensenyar-nos les investigacions de Woodward i Bernstein, els periodistes que van destapar tot l’afer, l’acció es focalitza en els dos personatges que van maquinar l’espionatge, dos exmembres de la CIA i de l’FBI que són uns 'clowns' sinistres, un d’ells (G. Gordon Liddy) obsessionat amb els símbols i les cançons nazis, i l’altre (E. Howard Hunt) amb connexions amb la màfia cubana, una colla d’anticastristes furibunds amb el coeficient intel·lectual d’una ameba. La sèrie és una mena de Rufufú a l’americana, amb tot de situacions rocambolesques que deriven en un final dramàtic per als fontaners i humiliant per a tots els que els van contractar, inclòs Nixon, per descomptat.
Entretots
Tragèdia més temps
Les fotos de les capses i capses de documents que Donald Trump tenia guardades a Mar-a-Lago m’hi han fet pensar. Sobretot perquè aquesta ocultació s’assembla molt, en les formes, a la potineria dels pocatraces de fa cinquanta anys. Puc arribar a entendre que algú, després d’ocupar un càrrec de tanta transcendència com la presidència dels Estats Units, tingui la temptació d’amagar, robar o fer desaparèixer secrets que el poden posar en entredit. No ho sé. Un paper, una gravació, una foto. Però és que el volum de material (i, segons sembla, la seva importància estratègica i política) que Trump va manllevar de la Casa Blanca és ingent, desmesurat. Algú el va ajudar amb les capses, més d’un. A carregar-les en un avió i a dipositar-les al lavabo o al petit escenari de l’horripilant sala de ball estil ‘ancien régime’ de la residència. Ell probablement va donar les ordres («els secrets nuclears, a prop de la tassa del vàter») i més d’un sapastre, parent llunyà dels ‘plumbers’, segurament va tenir la temptació d’obrir-ne una per comprovar com s’havia d’atacar l’Iran. En una pel·lícula de Woody Allen, Alan Alda diu que «comèdia és igual a tragèdia més temps». Aquí, en aquest guirigall de papers escampats arreu de la mansió (també a la cambra on dorm Trump: quina angúnia, dormir enmig de tants àcars informats), la comèdia ja ve de sèrie.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
