¿Tu també, Judes?

No és tan greu, això mateix es repeteix la dona. Però no pot evitar sentir la coïssor de les ferides. Aquelles que es van obrir en el mateix moment del seu naixement: «¡Per fi, un nen!», va exclamar el seu pare. L’home va portar puros a tots els seus companys de feina. Estava encantat amb les seves quatre filles, però li feia il·lusió un noiet.

Va créixer amb la inquietud enganxada a la pell, aprenent a apaivagar les seves contradiccions, fent visites furtives a les habitacions de les seves germanes. Recorda la primera vegada que es va emprovar un vestit, no tenia més de cinc anys. El mirall delatava que la peça li anava gran per tot arreu, que la cisa li arribava pel colze, la cintura acariciava els genolls i el tall minifaldilla escombrava el terra. Per primera vegada, es va sentir increïblement bonic. ¿Bonica?

A mesura que els vestits anaven trobant millor adaptació al seu cos, la vergonya va anar creixent. I la negació, per descomptat. Dormia resant per despertar-se «normal». Això es deia, «normal». Però es despertava i continuava perdut en una vida equivocada.

Una família feliç

Va estudiar comptabilitat, va aconseguir una feina estable, va conèixer l’Amàlia i van tenir dues filles. Una família feliç. I sí, ho va ser, a la seva manera. Sentia que anava acumulant amor, però també tristesa. Va trigar anys, dècades, a entendre’s, encara més a perdonar-se. Només quan es va beneir, es va atrevir a demanar la benedicció dels seus. I la va aconseguir.

Ja fa deu anys que es va separar de la dona. Ella es va tornar a casar, però continua sent la seva gran amiga, el seu gran suport. Igual que les seves filles. Per primera vegada va poder dormir sense resar per ser «normal». La seva filla gran, a qui li va costar més acceptar-ho, va arribar un dia a casa amb un preciós àlbum. Va treure totes les fotografies familiars emmarcades i les va guardar allà. Va deixar el llibre en un lloc destacat de la prestatgeria i va col·locar imatges recents als marcs. «Perquè el passat no dolgui», li va dir. I no va poder estimar-la amb més força. 

Mentiria si digués que la seva transició va ser un camí de roses, tampoc ho ha sigut la seva vida. Va demanar ajuda, és clar. En les associacions de persones trans sempre s’ha sentit reconfortada, però també per la deriva social. Va plorar com una magdalena quan Carla Antonelli va ser elegida diputada a l’Assemblea de Madrid. Ella representava l’encarnació de l’acceptació, de la normalitat.

Notícies relacionades

Ara és temps de la infància

No pactaràs

Per això ara sospira. I es lamenta. I li venen ganes de llançar el diari per la finestra. O el mòbil. ¿Què ha passat? ¿Com pot ser que el camí s’hagi fet estret de sobte? De nou, torna a sentir discursos que semblaven superats, reservats als reductes ultraconservadors. Dia sí dia també, la seva condició és negada i caricaturitzada moltes vegades. Objecte de les burles més feridores. Reduïda a la perversió i assimilada a conductes aberrants: quan no tramposos que cobegen marques esportives, depravats sexuals ansiosos per entrar lliurement als banys o els vestidors femenins per violar les dones. També a les presons. ¿En quin moment van començar a perdre’s les fites assolides amb tant patiment?

Entrar a les xarxes socials és una cosa semblant a caminar descalça per un camp d’ortigues. El pitjor és quan topa amb persones que admira, a qui ha admirat tota la vida –intel·lectuals, periodistes, escriptores...– ¿per què ara es burlen de la seva condició? ¿Per què li neguen fins i tot la seva existència? Ets home, venen a dir-li. I ella les anomena Judes. I sospira i tanca les parpelles i, de vegades, se li escapa una llàgrima. Llavors, el seu gos petaner li fa una llepada. Cal seguir.