Trump no sap què ha fet

Trump va demostrar que no sap què ha fet al comparèixer amb clars símptomes d’esgotament després de la decapitació del chavisme, en la seva autèntica Casa Blanca de Florida. L’audiència va descobrir les parpelles del Donald, perquè sempre mira a la càmera i en aquesta ocasió li van suggerir que abaixés els ulls per llegir amb aplicació els folis que descrivien l’"extraordinària" extracció. Per descomptat, va abandonar el guió al cap de cinc minuts, per llançar-se a la improvisació que ha sacsejat el planeta. Va prometre més països bombardejats, no va descartar una segona operació militar en la geografia ja atacada i va desacreditar la santa patrona María Corina Machado del PP i Vox per robar-li protagonisme amb el seu Nobel de la pau. I va anar més enllà d’agafar les regnes a Caracas, perquè no va parlar de governar un país immanejable sinó de sotmetre’l a Washington en una ocupació teledirigida. Sense tacar-se les mans.

Res de tot això obeeix a les lleis de la lògica, perquè Trump no té sentit, només dos-cents milions de vots en tres eleccions consecutives. Li importa tan poc Veneçuela que en tot just deu minuts ja estava interrogant els seus sequaços emmudits sobre la xifra de morts ¡als carrers de Nova Orleans! A Marco Rubio i a l’esbojarrat Pete Hegseth, a qui el president utilitza d’escut per si els seus excessos bèl·lics cursen amb responsabilitats penals, els costava dissimular la situació tan empipadora.

La Veneçuela que va encunyar la seva primera Constitució el 1811 a Trump li sembla un altre país menyspreable, com els dos-cents restants. Els erudits parlen de la resurrecció de la doctrina Monroe, que estableix que l’Amèrica del Sud és propietat de l’America (sense accent, sisplau) del Nord, com el nom indica. L’actual president, però, pronuncia fins i tot erròniament el nom del seu antecessor, com si no el conegués i per tant no mereixés ser conegut. Ningú pot compartir la glòria de l’emperador: a la dreta espanyola li va passar per alt recordar-ho a Machado.

Una conseqüència lògica de tot això consistiria a denunciar Trump com a campió de l’absurditat dadaista. Per desgràcia, el progressisme no es felicita que la seva estimada Delcy Rodríguez sigui ara promoguda des de Washington en contra de l’oportunista Machado. La moralina de Ione Belarra anuncia que Hitler governa el planeta, i la moral de Sánchez estableix que ha de seguir eternament a la Moncloa per evitar una reproducció espanyola del trumpisme.

Des de la fredor, caldria elogiar si més no el potencial irònic d’un president dels Estats Units que fa sortir de polleguera la ultradreta (Vox, però també Marine Le Pen en un tuit impecable), el PP (Feijóo balboteja la seva passió per l’altra Corina), el PSOE (el líder socialista parla d’"internacional ultradretà" ultratjant un terme marxista), Sumar (la tòpica "agressió imperialista" de Yolanda Díaz) i Podem. Per tancar el cercle, Trump és el fruit inevitable de la pobresa expressiva transversal consignada en aquest paràgraf.

Un restaurant del Greenwich Village novaiorquès obre la carta amb el tuit que li dedica un gastrònom distingit: "Waverly Inn, el pitjor menjar de la ciutat, Donald J. Trump". L’establiment té la decència de reconèixer que fins i tot un atac trumpista és la millor publicitat imaginable. Amb l’excusa de Veneçuela, els polítics espanyols fan veure que s’indignen pels excessos del president nord-americà a fi d’aprofitar-se del seu protagonisme infinit i banyar-se en la seva glòria, però sense reconèixer l’artifici.

Notícies relacionades

Aquí no ha passat res

El nou finançament

Malgrat la impossibilitat d’aïllar el planeta del seu actor principal i gairebé únic, els Estats Units han desenvolupat a la perfecció a Caracas una operació militar que es correspon amb les extraordinary renditions implantades per la CIA de Bush després de l’11S. Això és, se segresta i es trasllada sense cap intervenció judicial un presumpte terrorista. La novetat consisteix en el fet que sigui encausat a Nova York, perquè el Guantánamo que ni Obama ni Biden van clausurar es va concebre per estalviar-se judicis molestos. És clar que Trump no vol privar l’audiència del procés més espectacular dels Estats Units des d’O. J. Simpson.

En fi, no hi ha ningú que gosi dir a Trump què ha de fer. Pel que sembla quan compareix adormit per recitar el seu habitual puré d’amenaces narcisistes, tampoc tenen el coratge d’explicar al president el que ja ha fet. Aquesta és la garantia que continuarà fent-ho, en un planeta sense rumb on Trump és la mesura de totes les coses.