CRÍTICA
Contra la paràlisi
Un nen adorable de tot just un parell d’anys s’acosta per primer cop als seus –també adorables– germans bessons nounats. Amb escarafalls, la criatura se sorprèn de la duplicitat i demana tornar un dels nadons. El pare riu, la mare l’acaricia. Una escena tendra i divertida, profundament humana. Seria també original si, a les xarxes socials, aquest vídeo no es multipliqués fins a l’infinit i el germà gran adquirís diversos rostres o es transformés en una nena, amb rínxols o sense rínxols, rossa o morena. Sempre adorable, això sí. Per la màgia de la IA i de l’algoritme, podem emborratxar-nos de la mateixa escena edulcorada tantes vegades com vulguem. I, pel volum de vídeos semblants, l’acollim amb fervor. Tant com les escenes de cadells juganers. Adorables, per descomptat.
Aquests dies en què s’exacerba la deshumanització, en què les fanfarroneries s’imposen a l’amabilitat, la crueltat a la compassió i la bondat és motiu de burla, els ressorts emocionals es mantenen intactes. Les xarxes ens ofereixen espais il·limitats d’afecte o de rancúnia. Són uns terrenys tan amplis, tan magnètics, que fins i tot podem arribar a habitar-los. Viure immersos en almívar o xipollejar al fang. Deixar-nos acariciar per l’afectivitat o excitar-nos amb la maldat. A tots dos espais la realitat és només una base per tacar i deformar. A la fi, un territori artificial que ens atrapa i isola, i que difícilment ens porta a l’acció. Bombolles que ens produeixen felicitat i ens allunyen del món real. Bombolles que augmenten el nostre temor i que ens instal·len en el rebuig. Bombolles que ens deprimeixen i que provoquen impotència. Totes, bombolles que augmenten la paràlisi.
A Ambició moral, l’historiador Rutger Bregman anima –especialment els joves amb talent que encara poden modelar les seves carreres– a abandonar llocs de treball insatisfactoris i dedicar les energies a projectes que aportin, que millorin la societat. L’era actual és decisiva, afirma; ens enfrontem a un seguit de transformacions radicals que ens atorguen a cadascun de nosaltres "un poder sense precedents per modelar el futur".
Notícies relacionadesEl llibre és provocador, estimulant i optimista. En alguns moments peca de superficialitat, però és molt lluny de la simplicitat degradant de l’onada populista. Una proposta travessa el text: mirar de reconnectar amb la sensibilitat, aquella que ens regira davant la indignitat, la que ens empeny a defensar la humanitat i la vida que ens envolta. Reconnectar i deixar de ser espectadors. Reconnectar i alliberar-nos del sentiment d’inutilitat i falta de realització.
El narcisisme, la passivitat i la indolència ètica que provoquen les xarxes socials formen part del seu model de negoci i serveixen una estratègia política que busca l’apatia i el conformisme ciutadà, fins i tot la resignació. Davant la sensació que no hi ha res a fer, és un alleujament trobar una dosi d’idealisme i recordar que cadascuna de les nostres accions, la nostra vida mateixa, també pot construir un futur habitable per a tothom.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
