Morir gravant en una discoteca en flames

Les escenes de l’incendi al bar Le Constellation de Crans-Montana són esgarrifoses. Sobretot perquè els que les observem sabem què passarà. Som conscients que aquestes bengales en un local tancat amb una escala estreta com a única via de sortida són una temeritat. Sabem que ràpid que el foc s’estendrà pel sostre inflamable i deixarà atrapades desenes de joves. Coneixem els seus esgarips desesperats mirant d’escapar-se de l’infern, dels crits esquinçadors dels seus pares corrent a rescatar-los, de la incredulitat i culpa dels supervivents.

Els espectadors d’ara ho sabem tot. Els tràgics protagonistes de llavors gairebé no sabien res. Qualsevol esclat de raciocini tacat per l’eufòria del moment, les alertes endormiscades per la incredulitat... I les pantalles... Sí, les escenes de l’incendi són esgarrifoses també pels mòbils que graven les primeres flames mentre un noi vol apagar el foc. ¿Hauria variat el còmput de víctimes si les seves mirades no haguessin passat pel filtre de la pantalla? ¿Sense els vídeos que ara permeten documentar la tragèdia i llavors van poder comportar una tràgica distracció inicial?

El mòbil ja forma part de la vida de la majoria, també l’impuls de registrar tot el que ens impacta. Des d’un paisatge, un plat, una escena divertida o un accident tràgic. Gravar per registrar el que s’intueix com un instant únic, per posseir-lo i reviure’l, també per compartir-lo i conformar-hi una imatge ampliada de nosaltres mateixos. La realitat convertida en material d’una memòria externa infinita i com a experiència social. ¿Fins a quin punt aquest ús altera la nostra relació amb la realitat?

Notícies relacionades

Trump no sap què ha fet

Aquí no ha passat res

Com un déu de dues cares, els mòbils ens connecten al món tant com poden desconnectar-nos del que ens envolta. No és solament el cridat phubbing (atendre la pantalla mentre s’aparta dels acompanyants). És la pèrdua del focus del que veritablement passa al voltant i, per tant, la incapacitat de respondre als riscos reals. En són un exemple les morts o accidents per autofotos. S’han documentat atacs d’animals salvatges, accidents de trànsit o electrocucions per aquesta suma tràgica de concentració en un focus i desatenció de l’entorn, per l’impuls de captar una imatge mentre no es fa cas de la seguretat real.

Els mòbils no van incendiar la discoteca de Crans-Montana. La seva absència tampoc hauria evitat la tragèdia, però els vídeos delaten com la percepció i el comportament queden alterats per les pantalles, com poden arribar a distanciar-nos de la realitat, fins i tot de la més insuportable: morir la nit de Cap d’Any quan la vida tot just comença.