Estimada orca Ulisses

hola, maco, ¿com estàs? ¿Et sorprèn que t’escrigui? Tant temps és normal.

Espero que tot vagi bé a San Diego. T’envio aquestes línies perquè he caigut que han passat just 40 anys des que vas arribar al zoo de Barcelona. El 1983 jo en tenia 2 i poc després ja et vaig veure a l’Aquarama, portant una pilota de bàsquet tricolor, com la dels Harlem Globetrotters, amb el nas, arrencant arengades i verat de la boca del teu cuidador, que després feia surf sobre la teva muntura. Crec que em vas batejar tu, esquitxant-me amb la teva aleta caudal. 

¿Com et tracta la crisi dels 40? Ja ho va dir Dante, «estàs a la meitat de la vida, amb el camí recte ja perdut». Jo, la veritat, com sempre: l’escriptura no em cansa, però em sento buit.

En realitat no t’escric per aquest aniversari, com pots imaginar. El cas és que algunes de les teves amigues l’estan fent grossa al sud d’Espanya. ¿Coneixes la White Gladis? Pel que sembla és una orca molt orgullosa. Està ensenyant altres orques juvenils a atacar barcos per la zona de Gibraltar. Ronden velers i llavors comencen a donar trompades al timó. De vegades, fins i tot envesteixen la popa. No se sap ben bé si ho fan per venjar-se o per jugar (com si de vegades no fos el mateix). O si deu ser una moda, com quan a les orques de l’estret de Puget els va donar per posar-se un salmó mort de barret (es van cansar de fer-ho al cap d’un mes i mig). Però el cas és que els ‘pijos’ estan alarmadíssims i alguns diuen que aquest estiu no agafaran el barco. Tampoc és que se’ls mengin, ¿eh? (‘Eat the rich!’), però, clar, animals que endrapen 70 quilos de peix en un dia... una mica imposen. És com una d’aquestes pel·lícules d’huracans de taurons o de piranyes gegants. Potser et sona, perquè ha sortit fins i tot al ‘The New York Times’. O te’n vas assabentar i vas pensar en la que va ser casa teva.

Tu vas arribar quan Barcelona encara no era el que ara és. Et vas unir al Floquet de Neu i us vau convertir en un gran reclam turístic, abans fins i tot que ens concedissin els Jocs Olímpics. Allà va començar tot, ¿no? Després te’n vas anar. Bé, més aviat et van fer fora, com a Juana la Loca quan la van enviar a Tordesillas perquè no molestés. Deien que et mossegaves la llengua, que et rabejaves amb dofins i que t’encaraves amb els teus cuidadors. Que t’havies tornat sonada, i no m’estranya, perquè la teva piscina era petita per a un tros d’animal de sis metres de llarg i més de 4.000 quilos.

Recordo quan et van pujar en aquesta llitera gegant i et van ficar al Jumbo 747 i van dir que tornaries. Ens ho vam creure, com tantes coses després. Encara recordo les pancartes a la grada de l’Aquarama, cada nen una lletra: ‘Fins aviat, Ulisses’. No vas tornar, és clar. Al cap i a la fi et dius Ulisses. L’Ulisses de l’Odissea tampoc volia tornar a casa: el malandrí es va passar set anys amb Calypso i un de sencer en braços de Circe. I ja he llegit que tu has refet la teva vida i fins i tot has tingut filles (jo també, t’adjunto fotos).

Però podria haver arribat el moment. Mira, la cosa és que ara no arriben quatre turistes. Venen un munt de creuers. L’altre dia tornava amb avió a la meva ciutat i en vaig comptar uns cinc. La cosa s’ha disparat: en temporada alta poden ser 400.000 creueristes en un mes. I hi ha hagut eleccions i no fa pinta que això hagi de canviar.

Ets l’orca més gran de Califòrnia i potser guardes una mica de carinyo per aquesta ciutat. Si en algun moment sents la crida de tornar a visitar-nos, potser aquest podria ser un bon moment. No et demano que et carreguis els timons, ni que sostinguis un guiri com feies amb la pilota de bàsquet. Crec de veritat que només que apareguessis, la cosa es relaxaria una mica i vindrien menys.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Si al final vens, segur que ens reconeixem. Com en aquest curtmetratge en què el teu cuidador, Albert López, et va visitar a San Diego un quart de segle després. Ell havia canviat: un pírcing al nas, ulleres de sol, una barba blanca amb triple nus... i, no obstant, el vas reconèixer, 25 anys després. Espero que ens passi el mateix. Crida quan t’acostis i t’aniré a veure a la Barceloneta. Portaré una camisa hawaiana i una bossa de La Sirena plena de llaminadures per a tu.

 El teu amic, M.