Maragall, tinent d’alcaldia de Colau

Però la responsabilitat de Maragall en negar-se a participar en la croada anticolauista, una feina d’oposició progressista que sovint deixava en evidència el llast de Colau en dependre només del PSC i els interessos encreuats al Parlament i a l’ajuntament per tirar endavant pressupostos, bombardejats per PSC i Junts, feien preveure que republicans i Comuns no cometrien un tercer error.

De fet, Maragall aplicava el full de ruta republicà per a l’assoliment de majories de progrés en pro d’escenaris favorables a un referèndum pactat que no exclogui cap opció. Unes majories impossibles d’abastar si s’incrementa la fractura social i no s’atura la banalització del nou feixisme. O bé s’ignoren els canvis demogràfics, culturals i lingüístics experimentats al país en els darrers anys, així com l’aparició de nous models d’identitat. Una estratègia per a l’acumulació de forces plena de dificultats, certament, algunes de les quals, a més, exògenes al nostre país i a l’Estat espanyol. És a dir, no controlables.

Voluntat de demostrar a la ciutadania que la solució referendista ve sota del braç dels que els són útils en la causa de la justícia social. Al capdavall, l’acumulació de forces no es limita només a obtenir més suports electorals amb la teva pròpia marca, sinó també a crear els escenaris més favorables per fer que la teva proposta sigui compartida o reconeguda com a possible per altres forces polítiques.

Renunciar a ser presents en un govern municipal tripartit d’esquerres i no exigir que l’alcaldia l’ostenti Ada Colau (tan sols dos centenars de vots la separen de Collboni) significa, de facto, frenar l’evolució del full de ruta. Un incomprensible acomplexament, perquè la clau de l’èxit del republicanisme radica en el fet que sigui capaç d’establir aliances amb Comuns i de competir amb el PSC des de la col·laboració, per tal d’impedir que l’independentisme acabi essent capitalitzat pel nacionalisme posconvergent més implantat en sectors socials benestants, alimentat pel 'trumpisme borrassista' o per la irrellevància volguda de la CUP. I per un PSC políticament més espanyolitzat i refractari a assumir l’Acord de Claredat amb tanta resistència com desig té del retorn del món convergent i d’un pacte Trias-Collboni. Perquè cap dels dos pensen en la mateixa tipologia de persones ni competeixen als mateixos territoris. I perquè tenen models econòmics i socials semblants.

Complicitats d'esquerra

L’escenari poseleccions generals del juliol evidencia com seran de necessàries les complicitats entre les esquerres, atenent les enormes amenaces que planen sobre Catalunya. Més nacionalisme espanyol de la mà de PP i Vox generarà complicitats entre el món catalanista. Millor, doncs, que el moment agafi el republicanisme arrelat a Barcelona. I si, per contra, del 23 de juliol en surt la revalidació de la coalició actual, que la capital del país esdevingui caixa de ressonància del desbloqueig de la mesa de diàleg. En definitiva, fer via en la construcció d’una negociació Catalunya-Espanya (Acord de Claredat o altres propostes que puguin sorgir a iniciativa de l’indepedentisme i les fórmules a proposar per part del PSOE).

Els afiliats i votants d’Esquerra haurien d’enorgullir-se d’haver plantejat la batalla del posprocés a camp obert, a la intempèrie, malgrat el setge dels repressors i el ‘foc amic’. I entendre que l’accident electoral de diumenge ha estat una penyora ineludible pagada per la soledat a l’hora d’obrir el camí de la conquesta democràtica del referèndum pactat. Reconvertir el procés per fer-lo guanyador, vet aquí una estratègia d’èxit que només requereix aplicar-la millor. No pas substituir-la.

Notícies relacionades

Aragonès s’aferra a l’acord de claredat per superar l’1-O amb un referèndum aplicable

Testosterona antiprocés

Seria bo, doncs, que ERC recordés que tot l’espai a què renunciï serà ocupat per la sociovergència, perquè Trias i Collboni juguen amb l’avantatge que ni s’adrecen a la mateixa tipologia de ciutadans ni defensen models socials i econòmics distints.

Per això, potser pagaria la pena que el ‘quietisme’ anunciat per Junqueras a Barcelona fos repensat.