No és ciutat per a vells

A més, el concepte de vellesa ha canviat radicalment, l’esperança de vida del barceloní és de gairebé 84 anys. Suposa 20 anys de pròrroga respecte a la jubilació, per continuar disfrutant de la ciutat. Això sí, difereix dramàticament segons a quin barri vius. Fins a 11 més si ets de Pedralbes que de Torre Baró, a Nou Barris. Que 5 quilòmetres de distància regalin o retallin la vida és impactant. Fa uns anys vaig acompanyar un amic, avui eminent comunicòleg, a repartir menjar al Raval. Cada divendres es preparaven lots per portar als avis. La majoria, dones soles. Em va caure l’ànima als peus. Feia anys que algunes no trepitjaven el carrer i els seus habitacles eren presons immundes. No ho vaig aguantar gaire temps, mai hauria imaginat aquesta realitat paral·lela al cor de la ciutat. Avui dia, a Barcelona un de cada cinc ciutadans és més gran de 65 anys, en total 350.000.

Davant aquesta conjuntura, ¿està adaptada la ciutat per cuidar els nostres iaios com es mereixen? Sens dubte s’ha millorat molt, però queden reptes pendents en l’àmbit del disseny. Pensar en ells vol dir pensar en tots, perquè el que una persona gran pot fer, ho poden fer les altres, no al revés. No es tracta de crear-los zones específiques, que també, sinó que puguin accedir a tot. El crític de disseny John Thackara ja va descobrir, a finals del segle XX, un gran filó per a les empreses: el ‘target’ tercera i quarta edat, sènior, ‘silver’, ‘older’ .... Un exèrcit de consumidors cada vegada més nombrós i longeu.

Carrers usables i carrers amables

En l’àmbit privat, bàsicament hem de millorar les seves vivendes. Inculcar una nova sensibilitat en arquitectes i promotors, que construeixin pensant en ells. Per exemple, amb escales segures, amb espais de descans als replans, com hi havia a l’Eixample abans dels ascensors, que els permetin descansar incentivant-ne l’ús dinàmic i saludable. Amb aixetes i manetes ergonòmiques, fàcils d’utilitzar, amb molta palanca –fora models minimalistes bauhausians tan bonics com incòmodes–, molta gent gran pateix artrosi i perd força muscular. Obrir calaixos, armaris i portes amb escombrades còmodes. Els lavabos han de ser sense desnivells; les cuines, intel·ligibles. Que no falti una terrassa o accés al terrat.

Notícies relacionades

Recursos i serveis per a una vellesa activa, autònoma i digna

Illa, malgrat Sánchez

I a l’espai públic, el carrer ha de ser preferentment per a ells, sense trastos. A Barcelona gaudim d’un sistema de rampes i accessibilitat pioner, copiat a moltes ciutats, però encara hi ha possibles millores. Falten més bancs per seure-hi. Més jardins i parcs biosaludables on puguin utilitzar màquines d’entrenament a l’aire lliure. És importantíssim subministrar-los aigua i ombra, travessar una plaça és un suplici que els pot cremar a l’estiu. I transport públic sense empentes ni frenades.

No parlem d’altres atencions que mereixen, evitar la soledat i el dolor, sinó de com un disseny inclusiu pot alleujar-los. Tots serem vells, amb sort. Pensar en ells és fer-ho en nosaltres, en diferit. Un exercici de generositat egoista. És important consolidar l’esforç que s’ha fet des de l’ajuntament amb els projectes Radar, Vincles, Activa’t, SAD, Casals, en el Pla Estratègic sobre Canvi Demogràfic i Envelliment 2018-2030. Una ciutat on els nens disfruten als parcs i els avis passegen xafardejant les interminables obres del carrer és ja mig paradís. I un prec desesperat: ¿sisplau, seria possible retolar tot el que hagin de llegir els avis amb tipografia clara, amb cos 20? Gràcies, joves dissenyadors.