Eleccions municipals a Barcelona: ¿Qui és l’anti-Colau?

Així, tant les prediccions del nostre mercat qualificat de Predilect com els sondejos indiquen que en l’inici de la campanya electoral els dos partits que formen la coalició de Govern municipal es disputen la victòria. Crida l’atenció, ja que la impressió ambiental –un termòmetre subjectiu, molt menys científic que els sondejos i que el mercat de prediccions— és que aquest ha sigut un convuls període per a l’equip de govern municipal liderat per Colau en el qual Collboni va ser tinent d’alcalde fins al penúltim minut. No sembla arriscat afirmar que la percepció de la ciutadania sobre l’acció de govern no ha de ser dolenta quan els dos partits de la coalició tenen bones perspectives electorals.

Dividit en tres

A l’alcaldessa l’ajuda molt el fet que el vot anti-Colau es divideixi en tres. Qui recolza Barcelona en Comú per principis ideològics (un votant molt important per a aquesta formació) i per la seva gestió de vuit anys a l’alcaldia ho té molt senzill: només ha de votar Colau. Qui s’oposi a ella ho té més complicat, disposa de tres paperetes per elegir. A Collboni el poden votar ciutadans raonablement satisfets amb la gestió de la ciutat a qui els disgusta la bunquerització dels Comuns, les formes de Colau i el soroll al voltant de l’alcaldessa. La parròquia independentista que sempre ha abominat Colau pot elegir entre l’esquerra d’ERC (Ernest Maragall) i la dreta de Junts (Trias). La moció a la totalitat al model de ciutat del colauisme la simbolitza Trias, però Collboni i Maragall poden sumar adeptes entre els que impugnin de manera parcial aquest model. Dit d’una altra forma: no hi ha un pla b clar a Colau en un moment en què el principal debat polític a la ciutat és Colau sí, Colau no.

En aquests vuit anys de colauisme, aquest ha sigut el punt fort de Colau i el punt feble dels que han intentat construir alternatives a l’alcaldessa. Colau gairebé sempre ha sigut capaç de controlar el tema de conversa polític, i moltes vegades ha aconseguit, amb la indispensable ajuda de l’oposició oficial i l’oficiosa, que ella fos el tema, una carta que sap jugar amb mestria. Va ser molt evident en la seva primera victòria, el 2015, inesperada i sorprenent per a molts que trepitgen moltes moquetes i poc asfalt, i també el 2019, quan els efectes tectònics de la tardor del 2017 dominaven una conversa política en la qual el procés ho tenyia tot. Tant, que Manuel Valls, l’aspirant a anti-Colau que van construir llavors alguns alquimistes, va preferir donar-li l’alcaldia a ella abans que l’independentisme governés als dos costats de la plaça de Sant Jaume. 

Notícies relacionades

Ada Colau, amb els lectors d’EL PERIÓDICO: «Cap partit pot fer veure que podrà governar només»

Trias assegura que buscarà Collboni i Maragall per governar a Barcelona

Reposades les brases del procés, el tema d’aquestes eleccions torna a ser Colau i com fa mal a molts la Barcelona colauista. I de nou a l’alcaldessa se la veu còmoda en aquest cos a cos que, a diferència del 2015, no és contra un sinó contra tres, uns dels quals, a més, es veu obligat a matisar el seu discurs perquè ha cogovernat amb ella els últims quatre anys. No serà perquè no hi hagi temes amb què debatre i fins i tot impugnar la gestió de l’alcaldessa (en el procés participatiu Barcelona Entre Tots els hem tractat amb lectors i experts). 

Quan el tema de conversa d’una elecció es personalitza fins aquest punt, la pregunta és: ¿quina és l’alternativa? Als Estats Units, per exemple, el primer Donald Trump va guanyar perquè no era Hillary Clinton i Joe Biden es va imposar quatre anys perquè la seva millor virtut és no ser Trump. En el cas de les municipals a Barcelona, la primera Colau era la clara alternativa a aquell Trias. Avui, ¿qui és l’alternativa a Colau per a qui no vol tornar a veure-la amb la vara d’alcaldessa? Depèn. Sense una resposta clara, l’alcaldessa té molt guanyat.