Apunt
Busquets, omnipresent i discret
Busquets abandona el Barça: passeig per una carrera estel·lar
Radiografia al doctor Busquets
Doncs sí, Sergio Busquets se’n va. El trobarem a faltar. Molt. Enyorarem la seva seguretat, la constància de qui treballa incansablement, sempre en el lloc i el moment adequats. Quan alguna cosa no funcioni, direm «això amb Busi no passava». Perquè la memòria és selectiva i només recorda les coses bones, i a més quan feia falta Busquets s’inventava un regat de mestre, una passada a l’espai, un xut imparable: tot això també estava en el seu repertori, però la discreció és una virtut que no totes les estrelles es poden permetre.
No n’hi ha cap altre com Busquets. És més, ara el privilegi d’haver-lo vist jugar ens farà patir: li buscarem un recanvi que no existeix, intentarem emmotllar el talent d’altres jugadors al record del seu futbol. Missió impossible. Com amb Xavi i amb Iniesta, Busquets tindrà un lloc reservat en les alineacions ideals del Barça. Ara es farà fotos amb tots els trofeus que va guanyar, però els aficionats tindrem un record més abstracte, l’omnipresència essencial en el joc, transformadora. Per això tots els entrenadors el volien en el seu equip.
Més diners
Notícies relacionadesFins aquí els sentiments. Dedueixo que Busquets no se’n va per raons futbolístiques, sinó personals. Vol guanyar més diners mentre les cames aguantin, com van fer Iniesta i Xavi. Amb ells vam aprendre a ser comprensibles i ens diem que, clar, la vida del futbolista és curta. Però un moment, un moment. Busi guanyava en el Barça uns 12 milions per temporada i n’hi oferien 7 l’any vinent. Allà on vagi guanyarà molt més, segur, però ¿i què? En un any en el Barça cobra més que tots nosaltres junts, lectors, això segur.
La seva família no s’ha de preocupar durant tres generacions, abans s’acabarà el món pel canvi climàtic que els seus diners. Ho dic també per fixar un principi de realitat, pensant en la possible tornada de Messi i aquells que diuen que les ofertes que venen de l’Aràbia Saudita –una gàbia d’or– són irrenunciables. Les emocions també pesen. L’agraïment serà etern i aquests 15 anys no ens els treu ningú, ni a Busquets ni als aficionats, però tot és qüestió de prioritats.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
