¿Quina importància té?

Fa massa temps que mirem de restar importància al que pensen els altres de nosaltres, a com ens veuen, i fracassant per això. No és fàcil matar amb la indiferència aquestes mirades que cauen sobre un. Abans o després, et preguntes què li passa a la gent pel cap quan et mira, i si et salven o et condemnen. La setmana passada em vaig dutxar i, per primera vegada en anys, vaig deixar que se m’assequés el cabell a l’aire, sense pentinar-lo davant el mirall. I vaig sortir al carrer sense més ni més, a buscar la meva filla a l’escola. Tot just vaig posar un peu a la vorera, em vaig creuar amb una de les meves ties, que em va deixar anar: «¿Ara et pentines amb la ratlla al mig?». Em vaig mirar horroritzat a l’aparador de la sabateria que hi ha sota de casa. «Hòsties», vaig dir, i vaig tornar a casa i li vaig demanar a la meva dona que, sisplau, recollís ella la nena, perquè jo estava mal pentinat. «¿Segur que no és per sortir al carrer amb una samarreta trencada per catorze llocs?», va preguntar.

Per descomptat, unes persones mostren més neguit que d’altres pel que pensaran els altres del seu aspecte. A ‘Un caballero a la deriva’, de Herbert Clyde Lewis, em vaig trobar aquests dies amb un personatge fascinant, preocupat per fer sempre un bon efecte al món. La novel·la, escrita fa vuitanta anys, i oblidada, i recuperada ara en espanyol per l’editorial Periférica, explica la història de Henry Preston Standisch, un home de negocis molt educat i sofisticat que passa uns dies de vacances en un barco, quan inesperadament rellisca en una taca de greix que hi ha a la coberta i cau al Pacífic, en algun lloc entre Hawaii i Panamà. Malgrat que són les cinc de la matinada, i que s’ha aixecat per veure l’alba, Standisch porta un dels seus clàssics vestits d’oficina. No és un home de «pantalons desenfadats», ni tan sols quan viatja en un vaixell de càrrega adaptat per a passatgers, i tot a bord transcorre sense gaire esplendor.

Alliberament

Notícies relacionades

De Costa a Lleó XIV, més Europa

Kallifatides, Europa, ‘Paradiso’

Ja que gaudeix d’una bona forma física als seus trenta-cinc anys, al principi li resulta senzill mantenir-se a la superfície, fins i tot divertit, ja que mostra optimisme que no trigaran a adonar-se que falta un passatger, i faran mitja volta per recollir-lo sa i estalvi. La roba és un problema, però el protagonista s’hi enfronta amb valor. No està disposat a desprendre’s de les sabates ni del vestit, sota el qual porta una samarreta esportiva i calçotets de ratlles blaves i grogues. «A part del natural pudor masculí, aquesta era una altra raó per la qual havia decidit que preferia ofegar-se abans que permetre que el rescatessin en roba interior de ratlles». Segons la seva opinió, «el sentit de la decència d’un home era tan important com la seva vida». 

El moment en què deixa d’importar-te què opinin els altres de tu, i que cap idea o judici aliens puguin afectar la teva vida, imagino que desencadena un gran alliberament. Aprendre a dir «m’és igual», i que efectivament alguna cosa et sigui igual, és una victòria incontestable. Qui sap si el gran èxit de la intel·ligència és decidir que moltes coses, moltes idees, molts escrutinis que ens condicionen, no tenen en realitat cap importància.