La trista fi d’un puzle

Dimecres. El puzle continua al mateix lloc, però la cola s’ha escrostonat i comencen a faltar-hi peces, com si les muntanyes s’anessin desfent a poc a poc. A la vorera, un rastre de figures solitàries. Podria ser una metàfora del canvi climàtic, penso a la lleugera. També podria ser un reflex més real de la fi d’una vida: un cop mort l’autor del puzle, els hereus no en volen saber res.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Dijous. Aquesta nit la brigada de l’ajuntament passa a recollir els trastos que la gent deixa al carrer. S’enduran el puzle, que a hores d’ara ja només conserva unes quantes peces i més aviat sembla abandonat perquè era massa difícil. Al voltant del puzle hi ha una pila de mobles vells, somiers de fusta, armaris desmuntats, rampoines d’un pis buidat a correcuita. Cada dijous és igual, ningú ja no vol els objectes i els mobles vells, plens de corcs. Ni regalats. Al contrari: et cobren per venir i endur-se’ls. La memòria dels objectes desapareix o, amb sort, va a parar als Encants. Ahir, en una tertúlia televisiva, Eduard Voltas explicava que a Barcelona l’oferta de pisos d’Airbnb triplica la de pisos de lloguer. Els propietaris posen mobles funcionals al seu pis d’Airbnb, que siguin fàcils de netejar i tinguin un aire familiar, com d’Ikea.

Divendres. A la vorera encara es veuen unes quantes peces del puzle, repartides aquí i allà. Passa un turista i n’hi ha una que s’enganxa a la roda de la seva maleta, tossuda en la voluntat de significar alguna cosa.