Sembla una tonteria Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Fora d’aquí
De vegades imposes la raó, però sents una cosa molt semblant a la impotència, així que al final no tens clar què pensar, senyal que la cosa ha anat bé, però ha anat malament
Hi ha minuts del dia que s’enreden, i quan els desenredes no saps si has guanyat o has perdut, si estàs satisfet o contrariat. Potser has imposat la raó, però sents una cosa molt semblant a la impotència, així que al final no tens clar què pensar, senyal que la cosa ha anat bé, però ha anat malament. Això és el que li va passar a una amiga meva dissabte. Va anar al club privat del que és sòcia, als afores d’Ourense, amb els seus dos fills. El més gran té 8 anys, i quan es va trobar amb dos companys de la seva edat, se’n van anar a jugar al camp de futbol del club. No hi havia ni ànima, de manera que era tot per ells.
Feia mitja hora que estaven entretinguts en una de les porteries, quan ara va aparèixer una dotzena i mitja d’adolescents de 14 anys. «Ei, fora d’aquí», els va dir un als més petits. «Nosaltres hi érem abans», va replicar el fill de la meva amiga, primet, baixet per a la seva edat, però vestit amb la samarreta ‘albiceleste’ de Messi. Com que sap diferenciar la justícia de la injustícia, i les idees que mereixen ser defensades, almenys durant una estona, es va negar a anar-se’n. «Ah, ¿sí?», va dir el líder dels adolescents, que va reunir la seva colla i els va explicar el pla: fer fora els nens a pilotades.
Entretots
Adolescència idiota
La violència exercida amb la pilota els va intimidar, i se’n van anar. Van explicar als seus pares el que havia passat, i la meva amiga i una altra mare es van dirigir amb els seus fills al camp, per mirar de resoldre el conflicte, i que grans i petits poguessin disfrutar del futbol alhora. Va ser impossible. Va passar l’inesperat: el líder dels adolescents es va encarar amb les mares: «És el meu aniversari, i vosaltres no sou ningú per dir-me com l’he de celebrar». La meva amiga va fer el que va poder: intentar raonar. Però l’adolescència pot ser, per moments, una edat molt idiota, en què alguns joves recorren a la força. La meva amiga es va rendir. «De vegades la violència guanya a la raó. Però sempre serà preferible ser intel·ligent que idiota. Marxem», li va explicar al seu fill, mentre se l’emportava del camp, amb una barreja d’orgull i desànim, que feia gairebé impossible saber si allò era un triomf o una derrota.
