Un pati de l’Eixample

En aquell pati hi jugava al futbol contra una paret o contra el meu cosí Alfredo, aguerrit defensa central, mentre la meva àvia tremolava pel fet que poguéssim trencar algun vidre d’aquella galeria immensa, per la qual entrava el sol en abundància i la pilota sovint. El meu pare em va penjar una cistella al mur a una altura que em semblava inabastable, i en aquella emoció infantil per l’esport em creia Larry Bird, després que una amiga de la meva mare que vivia als EUA me’n regalés la samarreta verda amb el número 33 i les quatre lletres del mite estampades a l’esquena: B-I-R-D. Aquelles van ser les ales que em van permetre, poc després, arribar al cèrcol amb la punta dels dits, com qui toca el cel, i guanyar el meu propi concurs de mats, mentre el meu germà feia voltes de despreocupació en un tricicle com el d’‘El resplandor’.

La meva infància a aquella Barcelona incrustada entre el prodigi cultural dels 70 i l’orgia olímpica dels 90 transcorria entre aquell jardí poc secret, cap a on uns veïns dels quals tenia por no deixaven de mirar amb enveja, perquè ells no tenien pati de jocs, i la meva escola a Sant Gervasi, a la falda del Tibidabo, a la qual només arribava després de moltes parades de l’autobús 22. Era un privilegiat i no ho sabia. Quan era petit arrossegava el complex per no viure a la ‘zona alta’, el desenvolupament burgés per sobre de la Diagonal, l'exili residencial dels hereus de la burgesia catalana, els barris on vivien gairebé tots els meus companys d’escola. La Diagonal era una línia de demarcació, el mur invisible entre aquells dos Berlins del meu tonto cap.

Notícies relacionades

L’amnistia és legal: ¿i a mi què?

Exercicis sobre la redempció

Enganxada a casa meva hi havia una sauna gai. Alguns dels clients fumaven un cigarret nerviós a la cantonada mentre miraven la porta de reüll, fins que l’encarregat, en Toni, un paio amanerat que mai vaig veure vestit amb res més que no fos uns pantalons minúsculs i una samarreta Imperi, els feia un senyal perquè hi entressin sense que coincidissin amb els que n’acabaven de sortir. Adolescent, em sentia incòmode amb les seves mirades salaces, però sabia que aquell home, amb qui totes les dones de la meva família feien petar la xerrada, era inofensiu. Jo era el Tadzio d’aquell Gustav von Aschenbach de Terol i tenyit de coure, mentre em preguntava per què no em miraven així les meves púbers companyes de classe.

Un dia es va declarar un incendi a la sauna, el mur de la qual donava al nostre pati, i en Toni s’afanyava amb galledes d’aigua com Steve McQueen a ‘El colós en flames’ per salvar el seu negoci de la ruïna, mentre els clients fugien corrent carrer avall, en calçotets. No hi va haver víctimes, gràcies a Déu. El foc va arribar al roser, però va sobreviure i va fer flor aquella primavera. Tota una lliçó de vida. Van passar els anys i el ‘pin-ball’ del destí em va portar a altres cases d’altres ciutats, però cap tenia un pati modernista amb dos fanals que als meus ulls eren els pals d’una porteria, ni gats com lleons, ni una Mare de Déu que vetllés per mi mentre creia que volava com Larry Bird.